Un problema greu i vergonyós, per no dir escandalós, que afecta molts països en general i l’estat espanyol en particular és el dels polítics que no accepten i critiquen els seus, i a tot déu, en comptes d’ajudar-los a millorar les condicions de vida de la gent. No tenen cap vergonya a l’hora de manifestar públicament qualsevol discrepància –cosa que els mitjans de comunicació difonen amb grans titulars–, de forma barroera i tergiversant i retorçant la veritat, amb qualsevol mesura que suposi avançar cap a una societat millor i un territori més cohesionat, respectant els drets de cada poble.
Aquests polítics es mostren intolerants, egoistes i desinteressats pel benestar dels seus compatriotes, especialment dels més vulnerables i marginats. En lloc de buscar solucions als problemes polítics, socials, econòmics, ambientals i territorials que pateixen els seus estats, es dediquen a perseguir, discriminar i reprimir amb tota mena d’argúcies els que pensen o actuen diferent d’ells.
Aquestes actituds i comportaments generen divisió en les seves organitzacions polítiques i, sobretot, desconfiança entre la població, la qual cosa dificulta el progrés, la millora de les condicions de vida de la majoria de la societat i la cohesió social i territorial.
Els polítics que no accepten els seus, en comptes d’ajudar-los, haurien de reflexionar sobre la seva responsabilitat com a referents del poble i com a éssers humans. Haurien d’escoltar, dialogar i col·laborar amb tots els sectors de la societat, respectant la diversitat i la democràcia. Haurien de posar l’interès comú per sobre dels seus interessos personals o partidistes. Haurien de ser més solidaris i empàtics amb els seus semblants i no oblidar que la societat avança si tots hi ajudem i no es posen pals a les rodes. Només així podran contribuir al desenvolupament i a l’harmonia dels seus països. I no criticant i oposant-se a mesures que intenten solucionar els problemes de la societat i els problemes territorials.
El que més molesta d’aquests polítics ressentits i que han canviat de principis i de valors, de jaqueta, és que es creuen que el poble som uns babaus i no ens adonem de les seves contradiccions, de la seva poca vergonya.
Costa d’entendre, i molt més d’acceptar, els discursos de personatges que han tingut un paper destacat en la recuperació de drets i llibertats i, ara, fan fàstics davant de qualsevol proposta per millorar la convivència i les relacions entre els diferents pobles de l’estat espanyol.
El que més molesta d’aquests polítics és que es creuen que el poble som uns babaus
Són personatges que abans defensaven la democràcia i la llibertat d’expressió, i ara s’han passat al bàndol dels autoritaris i els censors. Són persones amb influència, encara que no tots, que abans lluitaven per una societat millor i defensaven els drets humans i ara només els preocupa el seu benestar.
Que s’incrementin les desigualtats i hi hagi més pobresa i injustícia no és el seu problema. Ells tenen una vida de luxe i gaudeixen de privilegis només reservats als poderosos.
Què els deu haver passat? S’han colpejat el cap? S’han begut l’enteniment? O és que, des que ja no tenen responsabilitats polítiques ni càrrecs institucionals, els han ofert un lloc més lucratiu i estan al servei i formen part d’aquells que criticaven i combatien?
Sigui com sigui, em diu un bon amic, em sembla una falta de respecte i de coherència amb els votants del seu partit i amb les seves pròpies idees, si encara en tenen.
Aquests polítics, continua dient-me, no tenen vergonya ni dignitat, només busquen el seu benefici personal i mantenir-se en la cresta de l’onada mediàtica. Són uns hipòcrites i uns traïdors i no mereixen ser escoltats ni encara menys continuar en les seves organitzacions polítiques.
S’entén que alguns d’ells, que sempre han defensat i han legislat a favor dels poders financers, s’oposin a una millor redistribució de la riquesa o enyorin l’Espanya en blanc i negre. No s’entén d’aquells que van lluitar contra la dictadura i van defensar l’estat del benestar.
No cal parlar ni reproduir els exabruptes dels exdirigents del PSOE, els impresentables i reaccionaris Felipón i Alfonsín, però sí que parlarem d’un altre que ens dona lliçons de democràcia amb discursos antidemocràtics, contraris a la Constitució, que, per cert, ell no va votar.
Aquest personatge estrafolari, Aznar, que parlava català en la intimitat, ara fa proclames demanant al poble de sortir al carrer per defensar l’Espanya “una, grande y libre”, que, segons ell, està en perill. Aznar, que el 4 de novembre de 1998 va anunciar el diàleg amb ETA, que, segons ell, era el Moviment Basc d’Alliberació.
Ara, l’impresentable i reaccionari Aznar ha cridat que “ja n’hi ha prou”. Que s’ha d’evitar que continuïn governant les esquerres progressistes. És hora de tornar a les cavernes, a l’Espanya de la llarga i negra nit franquista.
Els tres, de fet, estan enyorant el colpista coronel Tejero.
Genis i figures fins a la sepultura. Que el seu déu els perdoni!
