Arriba Cap d’Any i aviat encetarem el 2020. És temps de balanços i propòsits. Pensant en el món millor al qual aspirem, el fracàs mundial de la cimera del clima a Madrid és d’una banda una molt mala notícia per a la supervivència del planeta i de totes nosaltres, persones i altres éssers vius que l’habitem. D’altra banda, és una provocació per seguir lluitant i mobilitzant-nos, perquè no hi ha altra forma de pressionar per aconseguir millores, ho hem après al llarg de la història. Crida l’atenció que en un món tan suposadament preocupat per la seguretat no es prenguin les mesures més importants que cal prendre ara mateix per preservar la vida. Ara quan encara hi som a temps, quan encara podem alentir en certa mesura l’escalfament global del planeta i evitar que s’acceleri la catàstrofe medioambiental que provocarà tant dolor i tantes morts. A Badalona ja cal que ens posem mans a la feina des de la societat civil, perquè de moment de l’Ajuntament només n’han sortit paraules, però no pas accions. I l’escalfament del planeta es fa des de molts àmbits, però també hi contribuïm totes i tots, carrer a carrer, contaminant l’aire que respirem, llançant-hi emissions que, moltes, podrien evitar-se. Un repte pendent molt urgent. La mobilitat sostenible i saludable, per exemple. Ara com ara la regidora competent no ha estat capaç de transmetre cap tipus de confiança. No hi ha projecte, no hi ha model, no hi ha eficàcia. Segueix fent molta falta la mobilització i la implicació ciutadana.
Aquest 2019 el vam començar, a Badalona, amb un incendi mortal la vigília de reis, i l’acabem amb el drama de les famílies que ho han perdut tot per l’esfondrament dels seus habitatges (demolició per perill d’esfondrament, que és el mateix) i que pateixen una greu situació de necessitat per a la subsistència, alhora que un gran interrogant sobre el seu futur. Entremig, durant l’any, desnonaments a diari, famílies dormint al carrer i l’acampada que va durar mesos per denunciar la falta d’accés a l’habitatge, un suposat dret constitucional negat a milers de persones. Per sort, centenars estan mobilitzades lluitant en contra d’aquest ferotge atac a la vida. Són diferents cares de la mateixa realitat, la pobresa pura i dura, la injustícia que posa en perill la vida i el seu sosteniment. Un autèntic problema de seguretat humana que no fa reaccionar els poders públics tal com caldria. Ni a l’estat, que va regalar més de 60 mil milions d’euros als bancs per al seu rescat i per seguir acumulant multimilionaris beneficis, sense demanar-los res a canvi, i que es resisteix a promoure seriosament aquest dret constitucional a l’habitatge, ni a Badalona, on el govern actual segueix veient-les passar sense activar-se davant el drama de milers de famílies que queden sense casa cada dia. Tampoc la Generalitat ha fet prou, malgrat que ja sabem que moltes de les lleis que ha impulsat se les ha carregat el Tribunal Constitucional. No hi ha excusa per a ningú. Aquesta vulnerabilitat posa en perill la vida, és la pobresa pura i dura que cada cop inclou més capes socials. És un problema estructural d’aquest sistema econòmic ferotgement capitalista que per fer molt rics a uns pocs necessita empobrir la majoria. Un altre repte pendent molt urgent. El govern i les regidores competents no han estat capaces de transmetre cap tipus de confiança. No hi ha projecte, no hi ha model, no hi ha eficàcia. Segueix fent molta falta la mobilització i la implicació ciutadana.
No hi ha projecte, no hi ha model, no hi ha eficàcia. Segueix fent molta falta la mobilització i la implicació ciutadana
L’esperança és republicana. I cal lluitar-la. En parlàvem precisament fa pocs dies a la convenció republicana del 14D, parlant de Seguretat republicana a la taula de llibertats republicanes, posant en valor els eixos que van fer possible Guanyem Badalona: el compromís amb la justícia social, la radicalitat democràtica i la república catalana. Barri a barri, la república catalana com a clar instrument de ruptura amb el règim del 78, com a instrument contra un règim segrestat per l’Ibex 35 i el capitalisme colonialista més ferotge. Com a revolució per transcendir l’statu quo a tot l’Estat, com a punt de trobada entre federalistes i independentistes, perquè el camí que cal transitar tant si es vol la independència com si es vol un autèntic federalisme o confederalisme és el mateix camí, perquè a la constitució del 78 no hi cap el dret d’autodeterminació ni es reconeix la plurinacionalitat. Perquè si s’imposa la monarquia hereva del franquisme i es consagra la unitat de la pàtria com a únic bé superior per sobre de qualsevol dret democràtic, dins d’aquest marc no es pot avançar ni cap a la independència ni cap al federalisme. Ni cap als drets socials. El marc actual ens ha dut on som, cal canviar-lo. Cal superar la repressió i persecució ideològica, assolir un marc de llibertat democràtica real. La meva aportació a la convenció va estar relacionada amb l’experiència i reflexió municipal sobre un tema cabdal quan parlem de llibertat: la seguretat. El model republicà de seguretat és diametralment diferent del model hegemònic actual, que està al servei de les elits. També vaig posar en valor el municipalisme, la política de proximitat, la que ve de baix, perquè és de baix a dalt com es consoliden de veritat les coses, i el municipalisme hauria de ser la base de la política, perquè és als carrers, a les places, als camins i a les contrades on la política aterra sobre els cossos i les vides de totes i cadascuna de nosaltres. Per això estem reclamant que es deroguin les lleis Montoro, que asfixien les finances municipals. I a Badalona ho patim el doble, perquè a la perversitat de les lleis derivades de l’article 135 de la constitució per eixugar el deute de l’estat s’hi suma la molt mala gestió de l’actual govern municipal.
