Acabem l’any amb l’anàlisi dels resultats electorals a Andalusia i els seus ressons directes cap a la política local dels pròxims mesos, de cara a les municipals del maig del 2019.
Els resultats andalusos han estat un trasbals, han trastocat les enquestes i previsions prèvies, i s’ha registrat una abstenció molt significativa. La tendència de disminució del vot socialista i d’aparició de l’extrema dreta ja s’albirava, però la realitat s’ha desbordat i s’ha accentuat.
Al cap i a la fi només les urnes posen les coses al seu lloc. No serveix comptar-nos aleatòriament ni especular si som més o menys; votant és quan s’escateix la realitat i/o la voluntat de la gent, que fins i tot té la llibertat d’equivocar-se.
Hi ha tres dades importants a observar:
1) La pèrdua de vots socialista no l’ha capitalitzat ningú, perquè ha estat acumulada en l’abstenció. Aquest tarannà tan propi dels socialistes de nedar i guardar la roba entre l’espai polític de la socialdemocràcia i la seva dretització ha estat un greu error de Susana Díaz davant un votant socialista desmotivat, sense un projecte que l’il·lusioni.
2) L’esquerra alternativa d’Adelante Andalucía no ha sabut donar el tomb suficient als dubtes de l’electorat, però s’ha reforçat en els municipis regits per consistoris del canvi, i aquest és un indicador molt interessant.
3) La dreta quasi ha mantingut el vot, si bé l’ha dividit entre tres opcions electorals, que són totes tres filles del mateix aznarisme i que mantenen, per tant, una base similar.
Sobre l’emergència de VOX i el discurs ultra, no ens enganyem: aquest és un discurs que ja existia, el franquisme no havia desaparegut, si bé mantenia perfil baix entre els serrells populars, i el feixisme més brillant anava esperant un Albert Rivera per vendre’s la pròpia pell. Però calia la tercera pota per ser un “tres en un” que expliqui la seqüència completa de la dreta-dreta espanyola, ara ja totalment desinhibida.
I toca també, és clar, parlar d’Europa i del fantasma dretà que l’està recorrent atiat per una lectura esbiaixada de la qüestió de la immigració. És aquell mateix lepenisme que ja va fer estralls a Badalona fa uns anys. Es tracta d’assenyalar el desconegut com l’enemic, sense fer cap esforç per arribar-lo a conèixer, i de desviar l’atenció de les classes més afectades per la crisi perquè es culpin entre elles en comptes de culpar-ne les elits econòmiques i polítiques. És una fàbrica de treure vots per obtenir el poder. Una cultura xenòfoba –millor, incultura– es ven a bon preu als mercats europeus i desvetlla les temptacions més totalitàries.
Andalusia marca tendències. La dreta en tot el seu abast ha enterrat els propis complexos i ha fet una campanya centrada en les dues criminalitzacions que aporten més rèdits: l’anticatalanisme i l’atac a la immigració. Dues formes de culpar els altres dels errors propis. No ha calgut fer campanya reivindicativa ni propostes per Andalusia; només discurs destructiu. I intentar reviure els instints més baixos d’un electorat desconcertat. Apel·lant a l’estómac. I així ha anat.
A casa nostra sabem el significat d’una política xenòfoba i masclista que durant anys predica García Albiol del PP, màxima expressió del populisme sense escrúpols, amb el “Primer els de casa” i el “Netegem Badalona”, a les que ha sumat en els darrers anys la catalanofòbia punyent del “A por ellos”. El líder del PP, bandejat d’altres institucions i en caiguda lliure en la seva carrera política, jugarà a totes la carta municipal, esperonat pels vents del sud i pel pacte preelectoral de la moció de censura entre PSC, PP i Cs que el juny del 2018 va fer fora el govern del canvi i es va assegurar facilitats d’investidura futura. Esperonat també pels nuls moviments del PSOE per resoldre el conflicte amb Catalunya. Caldrà veure si el PSC badaloní és capaç de desmarcar-se dels plantejaments de la dreta amb qui ha pactat o caurà en el mateix error que a Andalusia, jugant entre dues aigües i alimentant molts dels arguments de la dreta en els dos terrenys: immigració i catalonofòbia. Algunes de les darreres actuacions i declaracions de l’alcalde de la moció de censura, com suprimir el punt d’assessorament a persones nouvingudes, no ajuden a ser optimistes.
Badalona és una ciutat compromesa amb la democràcia i la justícia social. Una ciutat defensora dels drets humans, feta per gent vinguda d’arreu, i solidària, arrelada al país i oberta al món. Orgullosa de la seva diversitat i la seva cohesió social. I tot això està en risc, i no ens ho podem permetre.
A Andalusia l’esquerra alternativa, en front ampli, va consolidar-se on hi havia ajuntaments en confluències del canvi. Perquè l’alternativa municipalista funciona, dona respostes. A Badalona el fracàs del govern de la moció de PP, PSC i Cs, després de mig any d’interrompre el canvi, amb la impossibilitat de tirar endavant polítiques que resolguin necessitats, més enllà d’anar servint els plats dels projectes que ja havia posat en marxa el govern que vaig encapçalar com a alcaldessa, els obliga a apurar, a la desesperada, els gestos i tàctiques electoralistes. Tot un perill.
Necessitem com mai un compromís col·lectiu per barrar el pas a aquells que fan de la confrontació manera de conviure en la misèria. Més que mai, ara és el moment d’insistir en la necessitat d’un projecte comú, en un acord progressista, en un compromís per les polítiques del canvi, en fer un ampli acord d’esquerres que desmarqui definitivament albiolistes i similars d’un possible antiprojecte de ciutat. Badalona ens necessita a totes i tots per una proposta de futur. I per això és fonamental la unitat, una unitat respectuosa i sòlida, pensada pel bé de la ciutat.
Una proposta amb els eixos del republicanisme com a remei irrenunciable per la contenció de la dreta, de la ultradreta. No val a badar!
