Això és política!
Segur que molts hem escoltat aquesta expressió usada amb finalitat despectiva per referir-se a un determinat assumpte.
També escoltem amb freqüència: tots els polítics són iguals.
Per tant, per a tots aquells que utilitzen aquestes frases, la política i els polítics són considerats com quelcom pervers.
Així que miro d’esbrinar què em diu el diccionari i també des de quan es té notícies d’aquest terme.
La paraula política procedeix del grec “Polis”, nom amb el qual es denominaven les ciutats greges sobiranes i independents. Per extensió, la política és l’art amb el qual es dirigeix un assumpte qualsevol amb la intenció d’aconseguir un fi determinat. També s’anomena política a la destresa empleada per una persona per aconseguir unitat de voluntat i cooperació per resoldre un problema comú.
Així doncs, la política com a activitat és el conjunt d’operacions realitzades per individus, grups o poders estatals per aconseguir la millora de les condicions de vida d’un determinat col·lectiu. Per això, també es parla de bona o mala política, perquè no sempre es busca el bé comú.
En un altre lloc s’explica que la política és la ciència i l’art de governar, que tracta de l’organització i de l’administració d’un estat en els seus afers interiors i exteriors. També diu que és la manera de governar, d’entendre la direcció dels afers públics per part d’una persona o persones.
Es considera que els inicis de la política podrien situar-se al neolític i per tant l’activitat política és tan antiga com la pròpia humanitat. Ara bé, els sistemes polítics de l’antiguitat eren generalment absolutistes, ja que la totalitat del poder l’exercia un únic individu. Serà a Grècia on es comenci a practicar una determinada democràcia parcial. Després de la Revolució Francesa s’experimentarà un canvi important i les preses de decisions respondran a la voluntat de la majoria.
Avui, la democràcia representativa és la forma d’organització política més extensa i ens permet triar els que dirigiran els afers de l’Estat. Aquests, segons ens expliquen, el que volen és intentar solucionar els problemes comuns a través d’unes determinades actuacions.
Ara bé, no tothom està d’acord en com s’ha d’exercir l’acció política.
Hi ha qui considera que la política és sinònim de justícia i, per tant, s’han de defensar els interessos de la majoria per sobre dels interessos particulars. Són les persones que es consideren d’esquerres. També n’hi ha d’altres, les de dretes, que el que volen és que sigui el mercat i els experts els que decideixen com s’ha d’actuar perquè avanci la societat. Per tant, la labor de l’activitat política no és única ni està clara. Les fronteres entre el bé comú i el que concerneix només l’individu són confuses.
En tenim un bon exemple a Espanya. Fins no fa gaire només hi havia dues visions antagòniques de la política. O vermell o blau.
En teoria la majoria social s’identifica amb el color vermell, però a l’hora de votar triava el blau. Uns eren els que apostaven per millorar les condicions de vida de la majoria social utilitzant instruments polítics, mentre que altres ho confiaven tot als mercats i actuaven al servei dels mateixos.
Ara també hi ha altres colors. Tenim el taronja, que vol deixar-ho tot en mans dels experts perquè governin els millors, segons ells. Un altre color és el morat, que defensa la democràcia participativa i acabar amb les desigualtats a través de mesures polítiques que afavoreixin els més febles. I el roig que, des de sempre, ha denunciat que un dels problemes més greus que té el nostre món és precisament l’abisme creixent entre els més rics i els més pobres i, per això, prioritza polítiques per acabar amb aquesta situació, ja que els roigs pensen que una altra societat és possible.
Diuen que el dictador Franco, quan a algun dels seus col·laboradors se li complicaven les coses, li deia: “Haga usted como yo, no se meta en política”.
Així que ja sabem quins són els que no volen que ens posem en política.
