Fa uns dies, mentre posava una mica en ordre els meus llibres de treball per preparar la lliçó magistral encarregada per la UAB per a la inauguració del novè Postgrau de Periodisme de Proximitat, em vaig trobar amb un d’aquells exemplars que gairebé ni recordava que tenia. És un llibre d’Aristòtil que es diu Política, i que em van regalar quan era editor d’informatius a Ràdio 4. No em vaig poder estar de donar-li una ullada. Entre les frases subratllades i les anotacions en els marges de les pàgines, vaig trobar una cita d’Eurípides que em va cridar molt l’atenció. Referint-se als governants, Eurípides diu: “No m’importen els refinaments, sinó allò que necessita la ciutat.” Sorprèn com una reflexió que sembla tan òbvia i que es va fer fa dos mil cinc-cents anys pugui semblar tan actual.
En el nostre present trobem, massa sovint, polítics que obliden d’on són i per a qui governen. I el cert és que tant se val l’àmbit d’actuació d’aquests polítics. El fenomen de què parlo i que consisteix en una mena de pèrdua de contacte amb la realitat, es produeix tant en l’àmbit de la política municipal com en el de la política nacional o estatal.
Segons la meva opinió, aquest fet és una de les principals causes que els ciutadans es mostrin desencisats amb tot el que té a veure amb allò que en diem la cosa pública. Mentre la gent normal i corrent té una visió clara i concreta de quins són els principals problemes de la societat, aquells i aquelles que han estat escollits per donar solució a aquests problemes molts cops sembla que actuïn en paral·lel, atorgant més importància a qüestions que només els afecten a ells i al seu món tancat i elitista.
Mireu, si no. Per raons prou sabudes, l’oposició a l’equip de govern de la ciutat exigeix la dimissió de l’alt càrrec que comanda Badalona Comunicació. Estira-i-arronsa i cop de puny damunt la taula de l’alcalde. A partir d’aquí, parole, parole. Els regidors de l’oposició han agafat el camí fàcil i fins a cert punt també demagògic, tot oblidant que tenen a les seves mans l’eina que posaria punt final al seu desassossec: moció de censura i punt final! Sobre un hipotètic cop de puny sobre la taula, l’oposició badalonina ara ni tan sols passa de puntetes. Hom pregunta als polítics locals per què no avisen, denuncien amb antelació, controlen, demanen informació i diagnostiquen abans de les malalties i metàstasis? Per què no es va denunciar al CAC, al Síndic de Greuges, al CIC, al Col·legi de Periodistes, la tenalla sobre els professionals de l’ens local de comunicació que ara es fa pública?
Igual com cal exigir a les empreses de serveis públics que reportin anualment les inversions que fan en manteniment i millora de la seva activitat a Badalona, cal sotmetre a control el cap d’informatius de RTB, per posar un exemple, perquè una determinada notícia que faria referència (és un dir) al mal estat de les llantes de les rodes dels autobusos urbans –tan planes com el palmell de la mà– no va ser emesa, per consell de “qui està més amunt”. Es fa això? Quin control s’exerceix si es tem el pitjor? Anem a raure a la política dels fets consumats? Quan hi ha una inundació, una explosió, un accident, un ensorrament…. quan esdevé la desgràcia, aleshores hom alça la veu i exigeix (i ara estem parlant de quelcom tant greu i tan important com coartar la llibertat d’expressió, un dret elemental dels ciutadans). Qui exigeix? Què s’exigeix? O no es fa res més que salvar l’esquena, no sigui que hi caigui a sobre alguna responsabilitat?
Tornant a la cita d’Eurípides, el més important que ha de saber fer un governant és “saber deixar de banda els refinaments”. Per tant, una persona escollida per portar les regnes d’una ciutat, d’un poble o d’un país ha de tenir molt clar que hi ha dos nivells de fer política: el de la política de saló i el de la política de carrer. En el primer cas, aquest responsable polític haurà de saber fer treballar els mecanismes adequats per assolir fites a més llarg termini i deixar que corri l’aire fresc. I si no ho fa l’alcalde, ho ha de fer l’oposició. En el segon cas, es posen els dallonses sobre la taula, a veure qui en té més, sufocant la raó.
Eurípides és encara aquí. Tot un exemple per als polítics de tots els temps, el dramaturg era defensor de la unió de la població, les institucions públiques que l’organitzen i la cultura i defensava la llibertat humana. Tan senzill, tan difícil.
