Isabel i Adolfo són dos bons amics als quals no els va destrossar la vida la maleïda pandèmia, sinó la crisi financera mundial de 2008. La crisi que va esclatar la tardor de 2008 va ser una de les pitjors des de la Gran Depressió, ja que va provocar un crac borsari històric amb la fallida, fusió o rescat de diverses entitats financeres importants als Estats Units, si bé ràpidament es va traslladar a tot el món occidental.
En el cas d’Espanya, la banca va ser rescatada amb 65.000 milions d’euros. D’aquests, 42.000 milions d’euros van ser aportats per l’Estat i 23.000 milions, pel Fons de Garantia de Dipòsit. És a dir, amb l’aportació dels impostos de la ciutadania, van ser entregats als bancs 42.000 milions d’euros, que al final estan sent a fons perdut.
Mentrestant, centenars de milers de persones eren desnonades dels seus habitatges per no poder pagar la quota hipotecària i, a més, amb un deute amb el banc.
Ara no cal estendre’s i explicar els drames d’aquestes persones, a les quals se’ls va trencar la vida i el futur.
Els bancs, a més, per agrair a la ciutadania tan generosa aportació, van fixar unes quotes abusives (uns 240 euros l’any) que denominen “prestació de serveis”. Les van aplicar a totes aquelles persones amb uns ingressos mensuals inferiors a 600 euros (pensionistes, assalariats, desocupats, etc.); és a dir, a les persones més desfavorides i en risc d’exclusió social. Hem de tenir present que totes i tots estem obligats a percebre els nostres ingressos per transferències bancàries. Així doncs, els bancs tenen tot el control per desenvolupar aquestes pràctiques poc ètiques i denunciables en un moment de crisi sanitària i social com l’actual, que perjudica les persones més vulnerables, atesa la insuficiència d’ingressos que perceben.
Un problema que troben les persones grans és com resulta de difícil ser ateses personalment i ingressar o treure diners en efectiu, ja que les entitats financeres el limiten a unes quantes oficines i a dues hores al matí o als caixers automàtics, que per a moltes persones és molt difícil de fer servir, a més del risc que suposa operar des del carrer.
En algunes entitats, en ser atesos personalment demanant cita “al nostre gestor”, se’ns fan ofertes de televisors, ordinadors, neveres, aparells de seguretat i assegurances mèdiques i de tota mena, cosa que entenem que suposa una competència per al comerç local.
Per acabar-ho d’adobar, amb totes aquestes restriccions de serveis d’atenció i malgrat els grans beneficis anuals que reconeixen, els bancs tenen previst acomiadar milers de treballadors i treballadores i tancar més oficines.
Els bancs han agraït a la gent el rescat posterior a la crisi amb quotes abusives i mala atenció
Però tornem amb els nostres amics, Isabel i Adolfo. Ens limitarem a explicar el que els va passar fa només uns dies. Adolfo és una persona tímida, però es preocupa per conèixer tot el que està relacionat amb el que molts considerem que més que una crisi ha sigut una gran estafa, ja que els bancs no només van recuperar els diners sinó també els habitatges, mentre que, com hem dit, centenars de milers de persones es quedaven al carrer en ser desnonades dels seus pisos.
Adolfo va ser un dels primers a parlar de les titulacions: si els bancs van vendre els habitatges a fons voltors, ja no tenien cap legitimitat activa –capacitat per actuar com a part demandant o recurrent en un procés judicial– per reclamar la propietat de cap pis i exigir a les persones que els abandonessin o les desnonarien. També va ser un dels primers que va exigir al seu banc que la llibreta amb la qual operava estigués lliure de comissions. L’amic Adolfo coneixia el Real Decreto 164/2019, de 22 de març, pel qual s’estableix un règim gratuït de comptes de pagament bàsic en benefici de persones en situació de vulnerabilitat o amb risc d’exclusió financera, com és el seu cas.
De fet, els bancs, segons aquesta normativa, estan obligats a oferir als seus clients aquest tipus de comptes si només s’utilitzen perquè els ingressin les nòmines i pagar impostos com l’aigua, la llum, el gas, la quota hipotecària o qualsevol altra despesa obligatòria per als consumidors.
Una directiva europea aprovada el 2014, entre altres coses, regulava l’accés a un compte de pagament bàsic gratuït per garantir que qualsevol resident a la Unió Europea en situació de vulnerabilitat pogués disposar d’aquest servei.
I què va passar amb l’amiga Isabel? Isabel, una dona lluitadora que coneix els seus drets, amb tots els documents necessaris que demostraven la seva situació de vulnerabilitat, acompanyada per l’amic Adolfo, es va dirigir a la seva entitat bancària, situada molt a prop de l’Ajuntament de Badalona, i la seva sorpresa va ser que no van voler obrir-li aquesta llibreta, a la qual té dret, ja que compleix tots els requisits necessaris que contempla la llei.
Ara, la Marea de Pensionistes de Badalona hem presentat als grups municipals una proposta de moció perquè l’Ajuntament denunciï aquestes actuacions tan injustes i il·legals i actuï per aconseguir que els bancs facilitin l’obertura d’aquests comptes de pagaments bàsics per a totes aquelles persones vulnerables o en risc d’exclusió social i financera, com ho són moltes persones pensionistes i jubilades.
