A hores d’ara ningú dubta que unes noves eleccions són inevitables. El pitjor és que tothom sabia, tal com anaven les negociacions, que, encara que uns i altres s’entestessin a declarar que no volien eleccions, el que era cert és que el que no volien realment era quedar com els responsables d’un fracàs. Ara, setanta dies abans de la nova contesa electoral, ja pràcticament és un fet obligat.
Des que es van celebrar les anteriors eleccions, el 20-D, hem assistit a múltiples i variades posades en escena, però era evident que ningú es trobava còmode amb les propostes o iniciatives de l’altre. Les línies vermelles posades per uns i altres feien inviable qualsevol possibilitat d’acord. Tots mantenen que les seves propostes són les millors i úniques possibles per sortir d’aquesta situació de col·lapse institucional en què ens trobem. Cap renúncia, cap concessió. Això sí, la culpa és de l’altre perquè anteposa els seus interessos partidistes als interessos generals.
Hi ha qui té clar que tant el PP com el PSOE són els principals responsables de la bombolla immobiliària, del frau de les caixes d’estalvis, de l’engany en el tema de les energies renovables, de les enormes despeses en infraestructures innecessàries… De tot allò que ens ha portat a un rescat europeu i que ha obligat el govern de torn, el PSOE, a aprovar un canvi constitucional, fet amb nocturnitat i traïdoria, que blinda el pagament del deute per sobre del benestar de les persones.
Hi ha també la percepció generalitzada que per a molts la política s’ha convertit en una professió i, per tant, sense cap càrrec institucional hi ha qui ha de renunciar a un modus vivendi només reservat a les elits polítiques. I això no és gens fàcil d’assumir.
Com viurien sense tantes i tantes prebendes de les quals disposen a les institucions? Recordeu el que va manifestar el nostre inoblidable i incombustible, fins fa quatre dies, Duran i Lleida? Com podria viure només amb un sou d’uns sis mil euros mensuals? Per no parlar del seu allotjament reservat en un dels millors hotels de la capital del regne i la taula parada en un conegut restaurant madrileny.
Ara bé, si mirem els documents fets públics per uns i altres, hi ha grans coincidències en el diagnòstic de la situació: Espanya es troba en la major crisi econòmica, política i institucional de la història de la nostra democràcia. El nostre país continua patint una greu crisi que es va desencadenar després de la crisi financera internacional de 2008. Per això, diuen, ens trobem a l’inici d’un temps nou per a Espanya.
Tanmateix, en el que no es posen d’acord és en el tractament que cal aplicar per sortir d’aquest malson. No cal assenyalar les receptes d’uns i altres per fer-se càrrec i solucionar aquesta situació, però, en la teoria, són incompatibles. Una altra cosa seria a la pràctica, on segur que no hi hauria tantes diferències. Però és clar, s’ha de mantenir la confusió i evitar la pèrdua de confiança de l’electorat respectiu. El més trist de tot això és que, si es confirmen les enquestes, si fa no fa tot continuarà igual.
Com hem dit, el PP tornarà a guanyar les eleccions però difícilment Rajoy aconseguirà ser nomenat president. El que sí que és possible és que la líder andalusa imposi les seves condicions, i si el PP proposa un altre candidat (la Soraya Saenz de Santamaria), els socialistes acceptin la gran coalició que defensen populars i ciutadans.
Rajoy, com ha fet el seu homòleg Artur Mas, es mostrarà generós i pel bé -en aquest cas d’Espanya- es retirarà i quedarà com un bon estadista. Després tothom se n’oblidarà i al seu partit començaran a destapar-se les contradiccions internes i les lluites per liderar un nou Partit Popular. El mateix passarà al PSOE. Encara que els vells barons es resisteixin, els nous iniciaran un procés de refundació per evitar situar-se en la marginalitat a la qual els empenyen els podemites.
Difícilment les coses continuaran igual. El que sí continuarà igual seran els problemes de milions de persones per poder arribar a final de mes. Mentrestant, les elits extractives continuaran practicant tot tipus de barbaritats per mantenir el seu immoral tren de vida.
