Aquesta paraula figuradament es defineix com un afer complicat en què hom corre grans riscos; munió de persones o de coses perilloses… Això diu el diccionari.
Ja fa temps algú va assenyalar que apel·lar als sentiments de les persones per aconseguir apassionar i motivar desmesuradament les multituds, si després no se les pot mantenir actives i compromeses amb la seva actitud -un cop iniciada- fins a aconseguir els objectius que havien motivat la projecció, és preparar la col·lectivitat per a un col·lapse.
Hi ha coses que tothom considera que no són ni acceptables ni assumibles en un estat de dret. I per això, aconseguir desencadenar una protesta massiva davant d’una actuació que molts consideren que no és justificable ni legitima no resulta gaire difícil, encara que no tots els participants comparteixin els mateixos interessos.
Fa uns dies s’ha conegut una enquesta en la qual es diu que “la majoria dels catalans opinen que l’única solució que pot evitar danys irreversibles seria la convocatòria d’unes eleccions al Parlament”. I això ho subscriuen quasi la meitat dels catalans partidaris de la independència.
A Madrid, el Consell de Ministres ha valorat les mesures que cal contemplar com a conseqüència de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució.
Aquest article es troba al capítol tercer de la Constitució espanyola que parla de les comunitats autònomes. Textualment diu: 1. Si una Comunitat Autònoma no complia les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposaven, o actuava de forma que atemptés greument contra l’interès general d’Espanya, el Govern, previ requeriment desatès fet al President de la Comunitat Autònoma, amb l’aprovació per majoria absoluta del Senat podrà adoptar les mesures necessàries per tal d’obligar al compliment forçós de les dites obligacions o per tal de protegir l’interès general esmentat. 2. Per a l’execució de les mesures previstes a l’apartat anterior, el Govern podrà donar instruccions a totes les autoritats de les Comunitats Autònomes.
A Catalunya tenim també la Llei, del 6 de setembre, del referèndum d’autodeterminació que regula la celebració d’un referèndum d’autodeterminació vinculant sobre la independència de Catalunya. En aquesta Llei s’afirma que “El poble de Catalunya és un subjecte polític sobirà i, com a tal, exerceix el dret a decidir lliurement i democràticament la seva condició política” (art. 2).
Al Parlament també s’ha aprovat la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República (Llei 20/2017, del 8 de setembre).
L’article 4 de la Llei abans mencionada diu que el Parlament de Catalunya, dins dels dos dies següents a la proclamació dels resultats oficials per la Sindicatura Electoral, “celebrarà una sessió ordinària per efectuar la declaració formal de la independència de Catalunya, concretar els seus efectes i iniciar el procés constituent”.
És cert que el Tribunal Constitucional ha suspès aquestes dues lleis, però també és cert que el Govern ha manifestat que no obeirà el TC sinó al Parlament, ja que és aquest el que representa al poble de Catalunya.
Coneixem el que va passar el 10 d’octubre al Parlament on el president, segons alguns, va declarar la independència i també la va suspendre. Fora de l’hemicicle es va signar per part de tots els parlamentaris independentistes una declaració en la qual, entre altres coses, s’afirma que “Catalunya restaura avui la seva plena sobirania, perduda i llargament anhelada, després de dècades d’intentar, honestament i lleialment, la convivència institucional amb els pobles de la península ibèrica”.
A continuació es van intercanviar cartes d’un i altre president. El president del Govern central demanant aclariments sobre si s’havia o no declarat la independència i si es tenia en compte la “lleialtat institucional” i el respecte a l’Estat de dret, i el president de Catalunya contestant amb evasives i demanat diàleg per solucionar els problemes existents entre Catalunya i Espanya.
No cal assenyalar la importància i el protagonisme que en tots aquests temes ha tingut la ciutadania catalana. Les mobilitzacions pacífiques han sigut constants.
I així estem a dia d’avui, pendents del que es digui al Parlament i de la resposta del Govern central que, segons alguns, no li serà fàcil aplicar les mesures “dràstiques” acordades pel Consell de Ministres.
Això sí, sense oblidar que hi ha dues persones empresonades, moltes més pendents de ser cridades a declarar i també que moltes empreses han traslladat la seu social fora de Catalunya.
Per això hi ha qui diu que una vegada que algú mou un vesper i aconsegueix que totes les vespes surtin fora és complicat -millor seria dir impossible- aconseguir que totes les vespes tornin al vesper com si res no hagués passat.
