De la infància, recordo uns homes alts vestits de gris que anaven amb porra i un senyor amb bigoti que va entrar al Congrés dels Diputats cridant “todos al suelo”. Vaig viure l’adolescència veient com el president Pujol pidolava repetidament competències i diners a la porta de Madrid i somiant que aquells partits nadalencs de la nostra selecció eren el camí del nostre reconeixement internacional.
Ara tinc 45 anys, dos fills i m’he fet gran. I veig que el meu país no ha crescut amb mi, que em continuen parlant d’un Estatut que no s’aplica, d’un finançament que no arriba, d’uns polítics que no treballen plegats, d’una selecció que juga patxangues i d’una Espanya que ni ens entén ni ens estima.
Visc en un país que s’ha passat tota la meva vida intentant-se definir mentre el món avançava, i que ara s’ha quedat enrere i molt petit. Potser és hora de definirnos i dir “adéu a Catalunya”, o bé de dir amb força “ja som aquí”.
Oriol Sans
