Ja sembla innegable. S’acaba la supercrisi, però hem d’estrènyer el cinturó un temps més. Una crisi mundial que va tenir l’epicentre als EUA -i que ara sembla que hi tornarà a passar, a poc que el Trump continuï trempant- i que es va assentar a Badalona amb més virulència que l’anunciada. Hem viscut una situació econòmica tant o més greu que la del 1929, o les del 79 i 92. Tanmateix, sóc més optimista del que caldria esperar. I això que personalment em puc veure afectat de l’allargament de la crisi dels brots verds, perquè el tema de pensions fa tremolar les cames.
Amb el crack del 29, ens diuen, no es van aplicar solucions fins a la posada en marxa dels plans de Franklin i Eleonor Roosvelt quatre anys més tard (quan tot ja estava pràcticament perdut). Una iniciativa semblant a la que aquests darrers anys apliquen les Administracions Americana i Europea: la intervenció de l’Estat en els afers econòmics consistent en la injecció de milers de milions de dòlars o euros, depèn el lloc, a les entitats bancàries i a les noves normes reguladores del mercat.
Alguns economistes, com Ramon Tremosa, opinen que les iniciatives econòmiques marcades per Brussel·les i pels mateixos americans no sorprenen per innovadores, només posa de manifest el que els socialdemòcrates de veritat porten reclamant des de fa dècades. Per tant, la teoria neoliberal del lliure mercat sembla que ha quedat obsoleta, segons aquest i altres economistes. Encara ens esperen temps difícils, però aquesta vegada, segons els experts que un no sap mai si donar-los crèdit o no, s’estan posant els mecanismes per no haver d’acabar com als anys 30, amb una Guerra Mundial. Només faltaria!
Aquests experts economistes, catalans o no, ens diuen que les hipoteques subprimes haurien d’haver estat substituïdes per microcrèdits. I els Estats haurien i hauran de regular la compravenda d’accions dels inversors privats, haurien i hauran de crear una regulació internacional del mercat capitalista. Haurien i hauran de crear més empreses públiques que competeixin amb les privades (de qualsevol sector), etc. Mireu si no la caiguda dràstica de les borses, que no hi ha manera que aixequin el cap, ja sigui per culpa dels bancs, del petroli, dels grecs, dels italians, del Brexit, dels alemanys, de la política estatal i nacional… Tants factors!
També voldria fer èmfasi en un altre tema lligat, evidentment, amb aquesta crisi. S’ha criticat molt que gran part del problema que arrosseguem encara rau en la dependència de l’economia catalana i espanyola en general al sector de la construcció. Tothom ha convergit que aquest és un sector inestable i del que no pot dependre cap economia primermundista. Completament d’acord. Però el problema s’ha demostrat que és estructural: el 50% de la població de Catalunya viu en municipis de menys de 40 mil habitants. Municipis que no poden dependre del turisme ni d’indústries fortes (que alhora, continuen essent sectors inestables) o bé que han de dependre dels serveis, que és el model adoptat per Badalona amb molts riscos.
Posem l’exemple de Montgat. Un municipi de més o menys 10 mil habitants i 4 quilòmetres quadrats. No es pot dedicar a la pesca, doncs no té port; la producció agrícola és mínima degut a la manca de terreny i que aquest ha estat un sector abandonat i delegat per tots els ens administratius, excepte una mica de vinya; no es pot dedicar al turisme, doncs no té atractius turístics importants ni dels que se’n pugui extreure cap benefici; no és un bon lloc per situar-hi indústries perquè, a més, la seva orografia no ho posa fàcil… És una vila trencada per quatre barres circulatòries on la poca població impedeix que empreses del sector serveis vulguin afincar-se al poble, tot i que això pot capgirar-se si, finalment, hi ha alguna aposta de bandera, com el que es veu a venir al Pla de Montgat.
Per tant, l’única solució que es va trobar a Montgat, i a Tiana, i a la mateixa Badalona, encara que en menys mesura, va ser –i ja hi tornem- la construcció: necessitem alguna font d’ingressos (per insegura que sigui), necessitem créixer en població per accedir a molts serveis que se’ns deneguen, etc. Gairebé tots els municipis s’han trobat amb aquest problema, i per això tots van apostar per la construcció. Si realment els diferents governs autonòmics, centrals i europeus haguessin volgut evitar que l’economia catalana i espanyola estigués basada en el “totxo”, haurien d’haver millorat el finançament local. Evitant d’aquesta manera l’especulació i el boom immobiliari.
Per tant, per evitar una altra crisi com aquesta, l’economia catalana, espanyola i europea ha de passar per tres pilars fonamentals i fàcils d’aplicar: millor finançament local, regulació i intervenció dels governs de Catalunya i de l’Estat en el mercat i l’ajuda als països en vies de desenvolupament. Comptar amb els ajuntaments per refer el país i fer més justa la societat és primordial. Mirem-ho por on vulguem. Unes mostres: aturar desnonaments, fer costat als marginats, el clam per acollir refugiats… i tantes n’hi ha!
I si Badalona tingués diners? Faríem una llista tan llarga…
