Sempre he pensat que les lleis han de ser capaces de recollir la realitat social i que els legisladors han de saber adaptar-les a aquesta realitat canviant. La funció principal de les lleis no ha de ser únicament la de permetre o prohibir, sinó que ha de ser l’eina que afavoreixi que la societat avanci i progressi en funció del que la majoria popular demanda.
Quan el 1978 vaig votar la Constitució espanyola, ho vaig fer pensant que representava la tan desitjada llibertat que fins aleshores ens havia estat negada pel règim dictatorial. Era la llum del final d’un tenebrós túnel. El que aleshores no m’imaginava era que això havia de suposar una hipoteca a perpetuïtat i l’anorreament de la meva llibertat democràtica per poder decidir com vull que sigui el meu futur com a ciutadà de Catalunya. En els darrers trenta-cinc anys s’ha produït un canvi tan substancial al nostre entorn immediat que no el podem obviar. No podem mirar cap a un altre cantó i fer veure que som igual que el 1978, que res no ha canviat.
Per què, doncs, hi ha qui s’entesta a ignorar la realitat i, en nom d’una llei contextualitzada en un moment i en una situació social determinada, no permet que els ciutadans expressem, amb la més absoluta normalitat democràtica, com volem que sigui el nostre futur i el de les generacions que ens han de succeir?
Ens segresten la democràcia en nom d’una llei que, si alguna cosa hauria de representar, és la màxima expressió de la lliure decisió de les persones.
Rafael Guirado
