El passat 20 de novembre, vam assistir a la representació de l’obra Tempus fugit al teatre Blas Infante de Badalona, a càrrec de la companyia Màgic Empenta. Segons ens van explicar, es tracta d’una obra de creació col·lectiva basada en experiències dels mateixos protagonistes.
Mentre es cuina un gaspatxo revolucionari, els protagonistes comparteixen amb els espectadors vivències personals al voltant del pas del temps, tot brindant junts per la vida.
Dels cinc actors i actrius, conec des de fa temps la Dolors i el Juan, dos exemples de resistència i superació realment extraordinaris.
La Dolors va néixer a la Pobla de Lillet l’any 1966 i va venir a Badalona de molt petita. Els seus pares es van traslladar a la nostra ciutat a la recerca de feina. Ella va iniciar la seva educació a l’escola ara anomenada Alexandre Galí i va fer el batxillerat a l’Eugeni d’Ors. Més tard, estudiaria comptabilitat i acabaria els estius a Camprodon.
Tanmateix, la seva feina principal va ser la de planxadora en una cooperativa familiar, on va acabar fent tasques de comptabilitat. Es va casar el 1991 i va tenir dos fills. L’any 2002 va contraure una estranya malaltia i, com ella mateixa diu, el món va aturar-se a poc a poc. Degeneració macular va ser el diagnòstic, una malaltia per a la qual no hi havia tractament i que la portaria a la ceguera. El 2004, després de diverses teràpies i una operació ocular important, va decidir practicar el taitxí i es va apuntar a un taller de teatre al Casal Cívic de Llefià.
“Ha estat un procés vertiginós, caòtic i dolorós. No soc una persona cega, soc una persona amb una deficiència visual greu, ja que només veig formes desfigurades i línies ondulades”, explica la Dolors.
L’any 2006 va ser una de les impulsores de la companyia Màgic Empenta, que, a poc a poc, va créixer i va començar a representar diferents obres a la nostra ciutat. Molt més tard, la maleïda pandèmia de la covid va aturar els projectes de la Dolors i, tanmateix, gràcies al seu afany de superació, va continuar treballant. Va ser així com va sorgir Tempus fugit, una obra de creació col·lectiva en la qual tant ella com els seus companys es despullen i comparteixen amb els espectadors la seva dura història de supervivència.
“Em trobava atabalada i cansada, amb molta pressió. Després d’un dia molt complicat a la feina, d’anar a buscar els meus fills, dutxar-los, recollir la roba, plegar-la a l’armari, fer el sopar, estendre la rentadora, vigilar que es rentessin les dents, posar-los a dormir, atendre al marit…”, recorda la Dolors.
“Els amics i les amigues, la vida i, sobretot, el temps són els millors regals que tenim”
Aquesta dona ha après a no tenir por. Si cau, s’aixeca; si es fa mal, es cura. “Mentre tingui mans per tocar, nas per olorar i oïda per escoltar, continuaré fent les coses que encara puc fer”, em diu la Dolors.
En Juan també té una història força interessant. Va néixer a Màlaga, si bé part de la seva infància la va passar a Almuñécar (Granada) ja fa uns quants anys. Recorda una experiència que va viure de molt petit i que li va impactar.
Una amiga seva, una mica més gran que ell, estava malalta i els metges no sabien com curar-la. Ell la visitava amb freqüència, si bé ho tenia prohibit. Un dia que va acompanyar la seva mare, va sentir que la petita el cridava i, sense pensar-s’ho dues vegades, va entrar a l’habitació de la malalta. Van parlar una estona i, abans d’acomiadar-se, la petita li va demanar que li fes un petó. Poc després, va morir.
Diu que quan, molts anys més tard, van traslladar els morts a un cementiri nou, es van topar amb la sorpresa de trobar-se incorrupte el cos de la seva amiga de la infància.
Una altra vivència que no oblida va ser el seu primer viatge a Barcelona.
El seu pare era pescador d’altura i, per això, passava molt de temps fora de casa seva. En una ocasió va aprofitar les vacances per visitar la família que residia a la ciutat comtal. Els records d’aquest primer viatge encara els té molt vius i no només per les coses que va veure, sinó també perquè van haver de baixar del tren a Vilanova i la Geltrú per evitar ser retornats al seu poble. Aleshores, eren moltes les persones que es traslladaven a Barcelona buscant feina, i la Guàrdia Civil les esperava a l’estació de França i les obligava a retornar al seu lloc d’origen.
Precisament, quan ell no tenia encara sis anys, la seva família es va traslladar a Barcelona a la recerca d’una feina millor. Primer va anar a l’escola Manent i després va estudiar a l’Escola Industrial, mentre treballava en una empresa de muntatge industrial.
Al Juan li agrada fer esport i va participar en algunes maratons. Malauradament, una malaltia li va complicar la vida i va estar més de cinc anys amb problemes de mobilitat.
Tanmateix, ara sap gaudir amb les coses petites i valora molt el temps.
La Dolors i en Juan es van conèixer en el taller de teatre i, juntament amb altres participants, van crear la companyia Màgic Empenta, una companyia teatral que triomfa i cada any estrena alguna obra nova.
Són de les persones que tenen clar que, malgrat les adversitats i els problemes, els amics i les amigues, la vida i, sobretot, el temps són els millors regals que tenim.
