Aquest podria ser el títol d’un llibre, pràcticament enllestit, en què, a partir d’un treball de recerca de la meva filla, Alba Fernández, la qual va obtenir el premi CIRIT de la Generalitat de Catalunya (Les eleccions municipals a Badalona), estan treballant un grup d’amics i que està resultant complicat d’acabar.
L’encert del títol es fa més evident cada vegada que passen unes eleccions. Molts dels que van viure la transició recorden que els pobles i ciutats de l’entorn de Barcelona eren coneguts amb el nom del ‘cinturó roig’. Recorden, també, el compromís d’aquests nous catalans per la defensa dels drets nacionals i, en especial, per les lluites per aconseguir més i millors equipaments als seus barris.
Eren persones procedents de molts llocs de la geografia espanyola que arribaren a Catalunya buscant una vida digna, la qual cosa se’ls negava a la terra de naixement, controlada per un caciquisme ultramundà.
Eren temps durs i sortir al carrer per defensar i reivindicar drets i serveis no era gens fàcil. El risc d’acabar estomacat per les porres dels grisos o a la presó, no era cosa estranya. Tothom sabia que això era possible, però la solidaritat entre tots ells els donava una força imparable.
Catalunya, el ‘cinturó roig’, eren un exemple de lluita contra la dictadura feixista. La col·laboració entre el món del treball i les forces de la cultura feia possible avançar en la lluita per aconseguir drets, llibertats i millorar les condicions de vida de milers i milers de catalans.
Mort el dictador, quan va ser possible, convocar eleccions lliures, les forces progressistes i les esquerres van aconseguir guanyar-les. Als ajuntaments van entrar partits que tenien a les seves llistes veïns coneguts i compromesos amb les reivindicacions dels seus conciutadans. Els pobles i les ciutats del “cinturó roig” van anar canviant, com també les condicions de vida dels treballadors.
Han passat més de quaranta anys des de llavors. S’han comès molts errors. Molts dels protagonistes d’aquelles lluites ja no són entre nosaltres. Altres, els que encara viuen, estan decebuts per com han evolucionat les coses. La seva lluita no era per consolidar només una democràcia formal, sinó també per construir una societat millor, sense desigualtats i amb justícia per a tothom. Volien una Catalunya lliure però solidària i compromesa amb les lluites dels altres pobles d’Espanya.
Ara, la majoria, es troba en una cruïlla sense sentit. S’ha fracturat la societat catalana i no serà fàcil reconduir la situació, ja que hi haurà perdedors i guanyadors, sigui quina sigui la sortida final.
A més a més, els pobles i les ciutats del “cinturó roig” ja no són tan rojos. A Badalona, en particular, els barris han canviat de color. Barris amb una tradició i model de lluita i solidaritat entre el veïnat com Llefià, la Salut, Lloreda, Sistrells, la Pau, Pomar… ara tenen un color blau. El PP, possiblement pels errors comesos durant aquests quaranta anys, s’hi ha instal·lat i hi ha fet el cau. Els fills d’aquells nous catalans o bé han oblidat les lluites dels seus progenitors o bé la desconfiança en els partits tradicionals els ha allunyat de les forces progressistes.
Vénen temps difícils. En aquesta situació, els que paguen els plats trencats sempre són els mateixos, els treballadors que no han sabut reconèixer l’enemic i han renunciat a defensar el dret a viure amb dignitat.
Malgrat això, sempre hi som a temps, em diu un vell amic que no ha oblidat les lluites dels barris obrers. Res és irreversible, excepte la mort. Per tant, em diu, si no volem perdre la nostra dignitat -que ningú ens pot arrabassar- tots els que vivim al ‘cinturó roig’ necessitem recuperar la confiança i la solidaritat perdudes per tornar a ser un exemple de compromís en la lluita per la defensa dels nostres drets i en la construcció d’un món millor.
