L’expressió “deixem de ser invisibles” que va acabar donant nom a la plataforma – i més endavant a l’entitat que se’n va derivar – que reivindicava l’aplicació a Badalona de la “Llei de promoció de l’accessibilitat i supressió de barreres arquitectòniques 20/1991”, i la seva modificació pel Decret legislatiu 6/1994, i l’esperit de la LISMI (1982),és una expressió que fa referència a la necessitat d’acabar amb la invisibilitat que té en l’espai públic ciutadà i en la dinàmica cultural i participativa, la ciutadania amb diversitat funcional (abans en dèiem persones amb discapacitat sensorial, fisíca, psíquica o mental). És una expressió continguda en aquell manifest, i que reivindica la supressió de totes les barreres (no només les físiques) que actualment impedeixen a com a mínim el 10% de badalonins (segons barems de l’OMS) exercir els seus drets de ciutadania en un pla de normalitat, i fer-se totalment visibles en el paisatge ciutadà de la vida activa. La feina d’aquesta plataforma, que va tenir una forta presència pública amb impactants i eficaços actes de denúncia durant els anys 2002 i 2003, va fer evident l’encert del terme: malgrat la llei empara i regula el dret de la població amb D.F. a integrar-se i exercir els drets ciutadans amb igualtat, fent ús dels mateixos equipaments, serveis i programes que la resta, vint anys després les condicions de la majoria d’aquests perpetuen un sistema de discriminació i exclusió que ho impedeix. I impedeix alhora a la societat en conjunt avançar en la inclusió: Les poques oportunitats de conèixer aquesta realitat es retroalimenten: encara ara hi ha comerços o entitats – i el propi ajuntament – que no han previst que els seus locals o les activitats que organitzen siguin el màxim d’accessibles i inclusores. El resultat és que només una petita minoria de persones amb D.F. s’arrisquen i s’afronten dia a dia al repte de fer ús de l’espai i els servies públics – inclòs el transport – i que molt poques formen part d’entitats plurals i transversals. Actualment per a una persona amb D.F o del seu entorn, cap decisió que impliqui desplaçament i accés es pot prendre amb llibertat i normalitat. Cada gest ha d’estar planificat i estudiat, i es viu sovint com a restringit. I encara així el resultat pot ser decebedor: una vorera insalvable que impedeix seguir l’itinerari previst, una sala anunciada com a accessible que no ho és, un ascensor que no funciona, una plaça d’aparcament inexistent. Això per no parlar dels gestos, de gran trascendència, com escollir escola o intentar apuntar-se a una entitat “normal” per fer-hi activitats, o senzillament participar en actes públics a la ciutat.
Badalona ha estat dels municipis que han trigat a tenir elaborat el Pla de d’accessibilitat a què obligava el Decret 6/ 1994, no va ser fins el 2003 que va iniciar l’estudi per desenvolupar-lo, i fa tot just fa 3 anys es va presentar el document base al Consell de Ciutat. En la seva presentació es va fer èmfasi en què el Pla d’Accessibilitat de Badalona preveu la construcció de guals en la majoria dels carrers, en d’altres, eixamplar voreres, però sobretot re ubicar alguns elements del mobiliari urbà situats en llocs poc oportuns. Curiosament ara que s’instal·len els nous contenidors, sembla que no s’ha tingut cura d’aquestes indicacions.
Aquesta situació d’incompliment i de manca de seguiment eficaç obliga a les persones amb D.F. i a les del seu voltant a afegir a les dificultats pròpies de viure en un entorn no adaptat, la càrrega reivindicativa i de vigilància constant. Sens dubte, una càrrega que cal compartir amb la resta de la societat civil, perquè abans que amb discapacitat, som ciutadans, veïnes i veïns.
M.Dolors Sabater, membre fundadora de la Plataforma Deixem de Ser invisibles
