Votar és important i pot ser poderós. Quan agafes la butlleta i la introdueixes a l’urna, és un únic instant en què tu i jo, en Carles de Coll i Pujol, la Vanesa de Bufalà, en Pepe de Canyet, l’Anna de Llefià o en Yiyo de Sant Roc tenim el mateix poder que, per exemple, l’Amancio Ortega o en Florentino Pérez.
Fins i tot en la democràcia low-cost de l’estat espanyol, votar ens iguala a tots i a totes. Els problemes comencen quan tu votes el mateix que l’Amancio Ortega o que en Florentino Pérez. Els problemes s’aguditzen quan certs mitjans o poders intenten convèncer-te que tu has de votar el mateix que l’Amancio Ortega o en Florentino Pérez.
Votar aquest diumenge és important, i no perquè hi hagi un risc evident de tenir un govern d’extrema dreta. De fet, el PP i Vox ja ens han governat en el passat. La diferència és que en aquestes eleccions es presenten per separat i que ja s’han tret del tot el maquillatge de la transició.
El que està en joc aquest diumenge és important perquè afectarà les persones que estimes.
Si no vas a votar, hi ha un risc de perdre drets que han costat molt d’aconseguir, com el de l’avortament lliure, com els drets del col·lectiu LGTBI+ perquè tothom sigui com vulgui i estimi qui vulgui, o com els drets de les dones perquè sí, només sí és sí.
Si no vas a votar, patirem retallades en polítiques d’igualtat, d’habitatge, de pensions, de cultura, de salut o d’educació, entre d’altres. No és un pronòstic. El PP ja ho ha fet amb l’Aznar, en Rajoy o l’Ayuso. I ho fa ara allà on governa amb Vox.
I davant d’aquesta dreta desfermada, l’esquerra espanyola ha decidit no presentar batalla. Potser per allò fal·laç de “no despertar el feixisme”. Ho hem vist, per exemple, amb l’oposició del PSOE i Sumar a derogar la llei mordassa o la reforma laboral.
Ho hem vist quan aquells que defensaven un referèndum per a Catalunya ara diuen que no cal (però el del Sàhara Occidental, sí). O inclús amb declaracions de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz relativitzant el feminisme davant la perplexitat de tots i de totes nosaltres.
Els qui vulgueu transformar l’estat espanyol necessiteu una esquerra que representi el que va representar Podemos. Una esquerra capaç de fer trontollar el Règim del 78, no una esquerra espanyola que hi pacti l’alcaldia de Barcelona per fer de tallafoc a l’independentisme.
Però mentre que no hi sigui, l’única esperança, l’única resistència que queda és –paradoxalment– el republicanisme i l’independentisme català i basc.
PP i Vox, com a braç polític del Règim del 78, ho tenen molt clar. Ho tenen tan clar que Esquerra Republicana de Catalunya va ser el darrer partit a legalitzar-se, fins i tot després del Partit Comunista. Per sobre del socialisme o el comunisme, al Règim té pànic al republicanisme.
Per això la dreta extrema i l’extrema dreta tenen clar que, si tenen la força necessària, el que han de fer és acabar amb la resistència.
Aconseguir la independència no és una qüestió de temps. No es tracta d’esperar cinc, deu o quinze anys i un dia apareixerà per art de màgia
Atacar la llengua, la cultura i el nostre sistema educatiu, com ja han començat a fer al País Valencià i a les Illes Balears. Proposar la il·legalització de partits polítics o recentralitzar l’Estat.
També el 23 de juliol cal fer un vot en clau independentista. Crec que a hores d’ara ja tots i totes sabem que aconseguir la independència de Catalunya no serà un camí fàcil. Que no sigui fàcil no vol dir que tinguem dret a rendir-nos.
Aconseguir la independència no és una qüestió de temps. No es tracta d’esperar cinc, deu o quinze anys i un dia apareixerà per art de màgia. Aconseguir la independència de Catalunya és una qüestió de força democràtica i això passa per ser-ne més a cada elecció. No anar a votar ens allunya de la independència.
Per aconseguir la República Catalana cal negociar i dialogar. Encara que costi avançar. Per negociar i dialogar necessitem que el republicanisme tingui prou força. Aquells que qüestionen la Taula de Diàleg, però que l’han boicotejada des del primer moment, es fan trampes al solitari. És la profecia autocomplerta. No hi ha alternativa al diàleg ni a treballar per ser-ne més.
Aconseguir la independència de Catalunya és una qüestió de força democràtica i això passa per ser-ne més a cada elecció. No anar a votar ens allunya de la independència
Per defensar Catalunya, per continuar avançant en clau de progrés i per continuar avançant en la independència de Catalunya, és imprescindible que Esquerra Republicana tinguem prou força per obligar el PSOE i Sumar a prendre decisions valentes.
Davant del retrocés que ens proposa la dreta extrema i l’extrema dreta, i davant d’una esquerra espanyola que sembla que intenta assemblar-se tant com pot a la dreta espanyola per allò de “no despertar el feixisme”, és el moment de concentrar el vot independentista, d’esquerres i catalanista a l’única esquerra catalana que treballa al servei de la gent: Esquerra Republicana.
El 23 de juliol hem de sortir per defensar Catalunya i tot el que significa pel que fa a valors humans universals.
