De qui són els diners?

Els canvis bruscos de cicle econòmic, tant els ascendents com els descendents, generen sempre tensions, a l’empresa i a les persones. Quan l’economia puja molt i de cop, les tensions es poden donar perquè cal mà d’obra, o perquè els preus comencen a pujar sense aturador, i això passa per l’eufòria col·lectiva d’una bona marxa econòmica. A l’Estat i a Catalunya tenim l’encara recent època del desenvolupament immobiliari, que al final ha explotat amb l’ajut de la crisi financera mundial. Quins temps no tant llunyans quan alguns dels nostres millors empresaris del món industrial em deien que el que ells guanyaven en un any amb l’esforç col·lectiu ho guanyaven en 3 setmanes els del sector immobiliari. Ja es veia i dèiem que això acabaria malament, que la solidesa d’una societat es mesura en base al treball, a la innovació- a la feina ben feta -, i no en el pelotazo. Alguns d’aquells que no van tenir res a veure ara estan pagant també els plats trencats. Va ser el moment d’estalviar, de capitalitzar-se i d’invertir en R+D+I, en futur, però no tothom ho va fer. I és clar, quan el cicle econòmic baixa, especialment si ho fa de cop com és el cas, les tensions són doblement greus, perquè aquestes prenen la forma d’increments espectaculars d’aturats, de baixada d’ingressos a les empreses i a les administracions, d’alentiment en la inversió pública, o de reajustaments en la despesa corrent de les famílies i de l’administració, amb l’afectació que això té en la prestació dels serveis que aquesta ofereix. Aquest darrer aspecte –què ha de fer l’administració pública en un moment de forta recessió econòmica i de disminució d’ingressos- ha entrat de valent en la campanya electoral que aquests dies vivim a Catalunya. Ho ha fet d’una manera barroera, convertint-se en una qüestió electoral més que política, partidària més que de país. Ho dic arran de les sorprenents declaracions que cada dia fan els candidats dels partits que a finals de l’any passat encara tenien responsabilitats de govern a Catalunya. El PSC, IC i ERC mantenen una postura com a mínim desconcertant respecte les mesures que està posant damunt la taula l’actual Govern de la Generalitat, encapçalat pel president Mas. Sembla, escoltant i llegint el que diuen, que la història recent no vagi amb ells, que ells no tinguin una gran part de responsabilitat en la situació actual de les finances públiques catalanes, que és la mare dels ous de les mesures de contenció de la despesa que s’entreveuen. És evident que en tenen, de responsabilitat, i molta, ja que van deixar anar el dèficit a xifres mai vistes, amb una despesa incrementada en un entorn d’enorme reducció dels ingressos. I la qüestió és doblement greu en el cas dels socialistes, perquè mantenen altes responsabilitats al govern de l’Estat, de la mà d’en ZP, que és qui, obligat per la Unió Europea, exigeix al Govern de Catalunya que prengui mesures per a reduir el dèficit, exigint fins i tot que es vagi més enllà del 10% de reducció mitjana de despesa anunciat i s’arribi fins al 20%, cosa que el govern català ja ha dit que no farà. I allò del fons de competitivitat i els 1.450 milions d’euros que ens deuen a tots i que no paguen, ja és, com diria un periodista de ràdio conegut, “de traca i mocador”. Molt soroll que serveix de menjar de tertúlia política quan els ciutadans demanem solucions, que no pas miracles. El cas és com si el president i el tresorer d’una comunitat de veïns deixessin aquesta responsabilitat i els seus substituts es trobessin que la caixa comuna, la que s’omple amb els diners de tots els veïns, està més buida del previst, i que amb el que hi ha no es pot fer front a totes les despeses de la comunitat. I que, repassant els comptes, el nou responsable de la comunitat de veïns descobreix que durant el mandat del predecessor es va gastar més del que es tenia i es va amagar la realitat dels comptes. I tot això coincideix, a sobre, amb un moment crític, en què molts dels veïns, afectats per l’atur o la mala marxa dels seus negocis, no poden pagar les quotes mensuals. La comunitat de propietaris té un problema: té un deute important, té massa despeses, i els ingressos són insuficients. Què ha de fer? No pot accedir al crèdit, perquè la comunitat està massa endeutada. I les obligacions de pagament són les mateixes. Seria responsable esperar i no estudiar possibles mesures ni començar a prendre aquelles que sigui més urgent de prendre, confiant que vinguin temps millors, o valorant la possibilitat que caigui no se sap ben bé què del cel? En principi, el que seria lògic és que comencés a decidir. Una vegada vista la situació, hauria de prendre decisions per a mirar de reduir la despesa i fer front a les obligacions. Perquè amb voluntat i entre tots sempre acostuma a sortir la millor solució als problemes. Salvant les enormes distàncies entre una cosa i l’altra, el que passa a l’administració pública catalana, a tots nivells, en aquests moments s’hi assembla. La caixa de tots que cada any s’omple amb els diners de tots els ciutadans està massa buida. Més del que els anteriors responsables de vetllar per la seva salut havien dit i anunciat. Molt més. Tant que ara ho amaguen, no només pensant en les eleccions del 22 de maig, sinó perquè reconèixer un error d’aquestes característiques representaria reconèixer una incapacitat manifesta per a gestionar els recursos de tots. Bons gestors és el que necessitem amb els nostres diners. I cal fer pinya. Tenim tradició castellera, i cal que tots actuem com si fos això, filar molt prim en les decisions i explicar-les bé a la ciutadania, perquè mai més es torni a arribar a aquesta situació límit. I, òbviament, com a tema a banda, ens cal un sistema de finançament que sigui just amb Catalunya i amb l’esforç de la seva gent.