Té un lloc reservat. Dalt d’un turó, observa una ciutat que creix, però que continua sent seva. Quan parlem de Granada, apareix sempre a les primeres frases. L’Alhambra, construïda quan el món era al revés: la cultura musulmana portava anys d’avantatge a la cristiana. Era la referència en matèria de ciència, enginyeria i refinament. Potser ens queda una rancúnia genètica que ens fa prejutjar la cultura musulmana amb massa severitat? Potser els cristians de l’Edat Mitjana van deixar gravat al nostre subconscient l’afany de revenja d’un mal tracte que es perd en el temps? Tant se val. No em ve de gust plantejar-me això; ho deixo per a antropòlegs, sociòlegs i polítics. Perquè sóc al vell mig d’una meravella, rodejat de jardins i edificis. Aquests musulmans sabien viure bé! Només una munió de turistes amb càmeres digitals m’impedeix ser un califa. Passejo amb pas lent enmig d’una embriagadora bellesa i, com gairebé sempre, m’abandono a la imaginació. Rebutjo el tòpic de ficar-me en la pell d’un noble musulmà que gaudeix d’un entorn de somni; m’estimo més ser Carles V. Un sobirà que governa el món de cap a cap i que, captivat per la grandesa andalusí, decideix aportar-hi el seu toc personal. El toc d’una dinastia europea d’homes barbuts, desconeixedors del concepte de subtilesa. I m’imagino entrant a cavall, seguit de centenars de cortesans que em recorden que sóc simplement el senyor de mig món. En aquest moment, en el cim de l’absolutisme, baixo del cavall i penso que en un lloc tan especial com aquest només manca una plaça de toros. I vaig per feina, i construeixo l’ara anomenat Palau de Carles V.
Ara, contemplant l’obra, què voleu que us digui… Té la mateixa gràcia que una autopista al bell mig de Badalona. I penso que sempre hi ha algú que es creu més llest que la resta. (Continuarà…)
