Sortim de Badalona cap a les terres del Sud. Amb ganes de desfer el camí fet per avantpassats de molts badalonins. Sense maletes de cartró i en direcció contrària a la de molts dels nostres avis, creuem tot el País Valencià, Múrcia i arribem a Andalusia. Primera parada, Vélez Rúbio, poble dels meu avis materns. Seiem a fer un most a un restaurant ple de fotos de principis del segle XX. Amb el meu germà llencem hipòtesis sobre si alguna d’aquelles persones és un parent nostre, intentant trobar una semblança amb l’avi Paco o la iaia Carmen. Però res, allò més familiar és el plat de gurullos que hi ha a la carta i que la iaia havia preparat alguna vegada. Abandonem Vélez Rubio sabent que no queda gaire d’aquell espai semidesèrtic de cases blanques del qual va marxar la meva família. Però si més no, forma part de nosaltres. Continuem, direcció Granada, i per l’autopista veiem el poble de Guadix, on les cases són dins la muntanya. Això fa pensar. Em diuen que és a causa de la calor, però jo m’estimo més pensar que aquella gent, atemorida per l’episodi bíblic de la Torre de Babel, va decidir no posar a prova el Totpoderós.
Deixem enrere Guadix i arribem a la ciutat de l’Alhambra. Deixem les coses a l’hotel i fem una becaina. Al despertar, passegem per l’Albaicín, un barri amb un encant especial. Creix per sobre de la muntanya un caos de casetes i carrers recargolats i pujades. Em vénen al cap els barris de l’extraradi badaloní que van créixer acollint gent del Sud. L’antítesi de l’urbanisme, però molt humans. Seiem a fer una cervesa i apareix a taula un plat amb menjar. “Què passa? Jo no he demanat res”, penso. M’expliquen que és una tapa. Per a un català és un fet estrany, tot i les arrels andaluses que pugui tenir. Després de tant de temps descobreixo una maniobra de marketing que realment funciona. Al ritme que ens permet la cervesa, anem recorrent bars de l’Albaicín alhora que sopem sense voler els plats típics de la regió. Tornem a l’hotel, a l’espera del proper episodi del nostre recorregut: l’Alhambra. Un lloc per fantasiejar amb futurs que no van succeir i imaginar com van veure els refinats nassarites els bruts cristians. (Continuarà…)
