Intentar escriure no fent referència a l’anunciat, i sembla que inevitable, xoc de trens entre els governs català i espanyol no resulta gens fàcil. A un i altre els interessa i els beneficia aquesta situació, ja que així alimenten els seus seguidors i, a més, guanyen temps per aconseguir que la majoria de la ciutadania s’oblidi dels casos de corrupció que hi ha en els dos partits nacionalistes, català –CiU, avui transformat en PDeCAT– i espanyol –PP–, i també dels problemes que realment els afecten com a conseqüència de la greu crisi social que patim.
És impossible obrir un diari o mirar la tele sense que no et trobis amb notícies que parlin de la consulta unilateral convocada pel president de la Generalitat, en nom de tots els catalans -diu-, per aconseguir que Catalunya sigui independent i les respostes d’un govern espanyol retrògrad i repressiu que es nega a seure per intentar trobar una solució a aquest problema. S’ha de reconèixer que mediàticament han guanyat les forces conservadores nacionalistes d’Espanya i de Catalunya utilitzant aquest conflicte per tapar les seves respectives misèries i així obtenir rèdits polítics.
Mentre tot això passa i centra el debat com a mínim dels mitjans de comunicació i els tertulians de qualsevol tele o radio –encara que cada dia són més les persones que manifesten estar cansades de tants anuncis i debats estèrils– les desigualtats socials creixen i es consoliden a Espanya i en especial a Catalunya. Mentre les classes populars veuen com les seves rendes disminuïen, els rics incrementen les seves riqueses de manera escandalosa i obscena amb la complicitat dels governs, català i espanyol.
A Catalunya el patrimoni del català més rics equival a la renda anual de 150.000 famílies mitjanes catalanes i això fa que Catalunya sigui un dels països més desiguals de la UE-15 –el grup de quinze països de la UE d’un nivell de desenvolupament econòmic semblant al d’Espanya–. Segons diverses fonts consultades, només 20 superrics a Catalunya tenen en total una riquesa de 22.400 milions d’euros, quantitat gairebé equivalent a l’11% del PIB català.
I què ha fet el govern de la Generalitat per combatre aquesta situació?
Durant aquests últims anys el govern català és responsable de les següents actuacions:
1. La despesa pública social es va reduir en 3.456 milions d’euros, la qual cosa va significar una reducció d’un 17%, passant de gastar-se 19.881 milions el 2010 a 16.424 el 2015.
2. La despesa pública educativa es va reduir un 17%, passant de 6.310 milions a 5.234 milions en 2015.
3. La despesa sanitària pública es va reduir un 14%, passant de 9.903 milions d’euros a 8.464 milions d’euros.
4. La despesa pública en habitatge es va reduir un 60% passant de 723 milions a 289 milions.
5. La despesa de protecció social es va reduir un 14%, passant de 2.110 milions a 1.823 milions.
6. La despesa en promoció social es va reduir un 39%, passant de 100 milions a 61 milions.
7. La despesa en foment de l’ocupació es va reduir un 25%, passant de 732 milions a 551 milions.
Podríem continuar assenyalant actuacions però ens hem limitat al que es considera com pilars fonamentals de l’Estat del benestar.
El més vergonyós és que aquestes retallades han estat de les més accentuades a Espanya i a la UE-15 i, encara pitjor, que ens diguin que tota la culpa és del Govern central.
Per tant, és evident que l’augment de la pobresa i de l’exclusió social a Catalunya té uns responsables que no cal buscar-los més enllà de l’Ebre, si bé és cert que, en gran mesura, les polítiques impulsades pel govern del PP, amb el suport dels nacionalistes catalans, són també les que ens expliquen al servei de qui estan els governs de les dretes, d’aquí i d’allà.
Per això no és estrany que generi desconfiança entre la majoria dels catalans que els que tenen el lideratge del moviment independentista siguin els mateixos que ens han retallat l’Estat de benestar en impulsar mesures econòmiques i socials que atempten contra la qualitat de vida de la majoria dels catalans.
Malauradament, durant aquests mesos res es parlarà d’això. Tanmateix, la vida continuarà després del 1-O i és d’esperar que tant a Espanya com a Catalunya hi hagi una altra majoria política que prioritzi els problemes socials i solucionin, també, els problemes territorials.
Al cap i a la fi és el que desitja la majoria de la ciutadania: poder viure en una societat més justa, igualitària i democràtica.
