El 21 de novembre, es va inaugurar al Museu una exposició que recull una àmplia mostra de l’obra fotogràfica d’Enric Giralt (Badalona 1945-2012), testimoni d’una època “excepcional” com la que es va viure durant la Transició a la nostra ciutat.

L’última vegada que ens vam trobar amb l’Enric al carrer, d’això ja fa uns anys, com sempre que ens trobàvem, vam parlar de l’actualitat local. Però a nosaltres, la meva dona i jo, ens interessava el seu estat de salut i, a la nostra pregunta de com es trobava d’ànims, ens va contestar que “resistint”. Li vam dir que això per a nosaltres no era res de nou. A la majoria de les persones de la nostra generació sempre ens ha tocat resistir i plantar cara a les injustícies i a les desigualtats.

De tota manera, en aquesta ocasió, vam percebre que a la resistència que ell es referia no era, com en altres ocasions, a la reacció davant les injustícies (retallades, s’anomenen ara) que avui patim els treballadors i les treballadores. No era com plantar cara a una situació que ell podria o intentaria vèncer, ja que era plenament conscient –aquesta va ser la nostra impressió– que l’evolució de la seva malaltia predeia un ràpid desenllaç.

Ara recordo quan vaig conèixer l’Enric. No feia gaire que viviem a Badalona, al barri de Llefià, concretament a l’avinguda Marquès de Sant Mori. La manca d’equipaments i serveis producte de l’especulació urbanística, brutal aleshores, havia convertit un lloc estiuenc de molts barcelonins en un barri dormitori, on les famílies, enganyades pels promotors immobiliaris amb connivència dels governs franquistes locals, no tenien res del que els havien promès. Recordo com des de casa, en alguna ocasió, amb una rapidesa i una claredat d’idees extraordinàries, redactava les seves cròniques que enviava als mitjans de comunicació amb què treballava per informar de les lluites del veïnat de Llefià. El 1976, possiblement gràcies al seu mestratge, també em vaig incorporar a la recentment creada revista Comarca Exprés, on escrivien joves periodistes que han estat molt coneguts.

Llefià, com la majoria dels barris de Badalona, patia les conseqüències d’un urbanisme depredador que només buscava el benefici ràpid dels especuladors, sense tenir en compte els serveis més elementals per assegurar garantir una vida digna als nous veïns: equipaments bàsics com escoles, places, asfalt, clavegueram, il·luminació als carrers i tot l’imprescindible i necessari per fer-lo habitable.

Persones com Enric Giralt i Màrius Díaz van liderar la transformació d’una ciutat que, sense ells, no seria la que és avui

Són molts els records i les experiències viscudes durant aquell període en què semblava que per fi sortiríem de la negra nit, sempre denunciant les injustícies i els abusos dels especuladors, ell com a bon periodista, nosaltres com a membres d’una associació de veïns.

Aleshores, els bons professionals de la comunicació també eren protagonistes de les lluites i s’implicaven sent transmissors, a través dels mitjans, d’una situació de precarietat i abandonament dels barris de Badalona. Possiblement, sense la complicitat d’aquests bons comunicadors, moltes de les demandes i lluites del veïnat haurien estat ignorades pels culpables d’aquesta situació. Per això crec que l’Enric era conegut i estimat per tota la gent, tant del Centre com de qualsevol altre barri. L’Enric era un BTB, un Badaloní de Tots els Barris.

Avui, després de visitar l’exposició, recordo el dia que li vam dir adeu al tanatori, ple de gom a gom de gent que volia estar present a la cerimònia en record seu, encara que molta altra gent potser no s’havia assabentat del seu traspàs. Era una persona que estimava la ciutat i la seva gent, preocupat pels problemes dels barris i la desestructuració social i urbanística.

Les fotografies exposades al Museu retraten una època no gaire llunyana, quan la ciutadania volia “prendre les regnes per decidir el seu futur” i, sobretot, eliminar l’especulació urbanística a la ciutat i aconseguir els serveis i els equipaments necessaris per poder viure amb dignitat.

Per això, també ha sigut una bona iniciativa declarar fill adoptiu de Badalona l’alcalde del primer Ajuntament democràtic, en Màrius Díaz, una persona que, com l’Enric, amb la participació activa de molta gent, va liderar la transformació d’una ciutat que no seria el que és avui –acollidora, inclusiva i solidària– si no hagués estat pel seu lideratge, malgrat els comportaments d’alguns que s’entesten en fer-nos tornar al passat.

Els i les que hem tingut la sort de compartir amb ells el seu treball i compromís amb les persones més febles, amb la ciutat i amb Catalunya, ens sentim orgullosos d’haver sigut amics seus, ja que són l’exemple de com s’ha de treballar per aconseguir transformar aquesta societat.

L’Enric era una persona compromesa i solidària, lluitador incansable, amb un comportament coherent amb les seves idees, un amic impossible d’oblidar. Màrius, retirat a les seves terres de naixement, continua compromès amb els valors de la justícia i de l’equitat i sempre atent a la seva ciutat.

Per cert, no us perdeu el dia 30 la presentació del llibre El moviment veïnal al Barcelonès, adaptació de la tesi doctoral d’un altre bon amic, José Miguel Cuesta.