Un bon amic, ja gran, m’explica que fa molt de temps el primer que feia quan sortia de casa era mirar la bústia. Tenia familiars i amics que residien a fora de Catalunya i la manera que tenien per comunicar-se era, sobretot, per carta. Només per Nadal o per alguna altra data assenyalada es comunicaven per telèfon.
Ara, em diu, ningú escriu i tothom es comunica a través d’aplicacions que hi ha al mòbil, la qual cosa no li agrada gens. Considera que aquesta forma és massa impersonal i, a més, no permet explicar-se com ell desitjaria.
Valora el contacte amb el paper i imaginar-se el seu familiar o amic escrivint la carta. Gaudeix tornant-la a llegir i sentint la proximitat, l’olor i l’escalfor que li transmeten aquelles pàgines… sentiments difícils de despertar a través d’altres mitjans.
Però el que li arriba ara a la bústia és molta propaganda comercial i notificacions d’entitats financeres o empreses subministradores de serveis. El més impersonal i fred que un pot imaginar-se en obrir el receptacle en què es diposita tota aquesta paperassa.
Però aquests dies, a la bústia, hi ha trobat moltes cartes. Algunes són de persones conegudes i altres de gent que no coneix de res; cap de familiars o amics. L’ha sorprès que les persones que les signen se li dirigeixen com si el coneguessin de tota la vida. Expressions com estimat, benvolgut, amic, veí… apareixen en la majoria de les missives.
Li comento que això és normal, és una expressió de cortesia i no hi ha de buscar cap altra explicació.
Molts m’expliquen -continua dient-me- que el pròxim dia 21 de desembre podem posar fi a la crisi institucional, política, econòmica i social més important que ha viscut Catalunya des de 1977 i que ha fracturat la societat catalana. Que el futur de les meves pensions i dels nostres fills i néts depèn de la meva confiança en el signant. Que ens trobem amb una convocatòria electoral il·legítima feta pel partit més corrupte d’Europa. Que fa massa anys que aquest país està aturat per culpa dels vells blocs… mentre els que ens han governat han oblidat els problemes de la gent. Que cal reconstruir ponts i curar ferides. Que és urgent recuperar les institucions de Catalunya i liquidar l’aplicació de l’article 155. Hi ha també qui m’escriu des de Brussel·les i em demana que junts defensem la dignitat de Catalunya…
A les cartes també hi ha sobres i unes llistes de persones que aspiren a ser diputats al Parlament de Catalunya. El meu amic em pregunta: “Si molts d’aquests eren al Parlament i, fins i tot, han tingut responsabilitat de govern, perquè ara em diuen que si els voto ho solucionaran tot?”. No són, molts d’ells, els mateixos que ens han retallat drets i serveis i han aprovat, o hi han donat suport, la reforma laboral que ha precaritzat el treball? No són responsables de la pobresa infantil, de l’existència de barracons escolars, del tancament de serveis hospitalaris o del creixement de les desigualtats? No són responsables de tantes i tantes coses que ens han fet tornar enrere i viure amb unes condicions que pensàvem que ja no tornarien mai?
Per què només ens escriuen i es recorden de nosaltres quan hi ha eleccions? Per què no ens expliquen el que han fet i no el que faran? Així que m’oblido i ignoro la majoria de les cartes -em diu- i, com sempre he fet, només faré cas d’aquells que són com la majoria de les persones: gent comuna compromesa i defensora dels drets socials i democràtics.
El meu amic acaba el seu discurs amb aquestes paraules: “És evident que cal un nou govern a Catalunya. És una bona oportunitat per sortir del bucle i treballar pensant en el benestar de les persones. Així que ho tinc clar. No em deixaré enganyar una altra vegada per ningú dels que han tingut responsabilitats de govern a Catalunya o a Espanya -tampoc pels que, com sap tothom, són la marca blanca del partit més corrupte d’Espanya- i donaré una oportunitat als que volen una Catalunya progressista, solidària amb la resta dels pobles d’Espanya i oberta al món”.
Li dic que cadascú és molt lliure de decidir el que vol i que, en democràcia, s’han de respectar totes les opinions i també les decisions. I guanya qui té més suport electoral encara que, moltes vegades, no sigui el que aconsegueix sumar els diputats suficients per poder governar.
Ens acomiadem desitjant-nos unes bones festes d’hivern a tota la gent de bona voluntat que treballa per aconseguir que tothom pugui viure amb dignitat.
