Benvolgut rei d’Espanya,
Atès l’hermetisme amb què els mandataris castigueu el proletariat, em trobo en la trista circumstància d’haver d’enviar-li una carta oberta, un subgènere literari que sempre m’ha semblat redundant i pretensiós.
L’excusa no és altra que mostrar el meu suport total a la seva decisió de no rebre com es mereix Carme Forcadell, presidenta del Parlament de Catalunya, en aquesta mena de pantomima –formalisme, en diuen alguns– que consisteix a anunciar-li el nomenament del 130è president de la Generalitat.
Té el meu suport, repeteixo, perquè així ja deixa clar que els lligams que uneixen Catalunya amb Espanya no són de caire cultural o emocional sinó només econòmics. I em sembla perfecte. Dos països veïns han de col·laborar econòmicament perseguint el benefici mutu. Quina classe de descendents de fenicis seríem si no ens interessés comerciar amb el veí?
Aplaudeixo el seu gest. I no només això: el considero el primer gran gest de desconnexió entre Catalunya i Espanya. El viatge que hem fet plegats ha sigut interessant. Hem patit força, no ens enganyem, però de tota desgràcia se’n treuen coses positives i crec que, vist amb la perspectiva del temps, hem après tant de vosaltres com vosaltres dels catalans. I això, amic, no es paga amb diners. Bé, sí, amb uns 4.000 milions d’euros que ens deveu, ara que hi penso. Fins aquí el massatge. Ara ve la part de reflexió. No pateixi, seré breu.
Que en ple any 2016 encara tinguem reis, comtes, ducs i marquesos, és senyal inequívoca que alguna cosa hem fet malament en els últims deu mil anys d’història. De monarques, de déus entre els mortals, sempre n’hi ha hagut, però que aquesta rèmora encara ens acompanyi ha de ser degut sens dubte a una fallida del sistema o, si més no, la prova irrefutable que el progrés de la humanitat es produeix únicament a nivell tecnològic.
S’allargarà gaire aquesta boutade de les monarquies? Què li sembla a vostè? Veuria amb bons ulls desar la corona en un calaix i viure la vida com un ciutadà més? No respongui. Crec, per desgràcia, que això és impossible, doncs vostè és rei per la gràcia de Déu. I contra la voluntat divina no s’hi pot fer res, cregui’m.
Ja per acabar, dir-li que celebro que a la seva agenda doni prioritat als actes realment importants: les finals de Champions, els festivals de circ, les inauguracions d’aeroports i les caceres a Doñana. Esborri els actes polítics. No rebi cap autoritat catalana. Segueixi sent Felip VI. Viatgi molt. Gaudeixi de la vida. Exemplifiqui les virtuts del bon espanyol. La política, al final, només causa maldecaps. El rei ha d’estar per sobre de la política. A ser possible, tan per sobre que ni tan sols el veiem.
