En aquesta escalada de disbarats -altres ho anomenen ficcions- en la qual estem immersos per la manca de diàleg i negociació entre els governs espanyol i català, hi ha qui intenta buscar culpables com si la solució al problema passés per assenyalar o localitzar els responsables de tants despropòsits. És cert que fins només fa uns dies per a la gran majoria dels catalans el problema, que molts anomenaven procés, era un tema secundari.
A Catalunya, com a Espanya, són altres els problemes que preocupen a les famílies: l’atur, la corrupció, les desigualtats, la pobresa.
Ara bé, el que ens han fet arribar els mitjans de comunicació al servei de les institucions com també els opinadors -uns i altres subvencionats pels governs- ens han situat en el que els impulsors del procés anomenen “una guerra contra el govern i les institucions espanyoles”.
A Catalunya, tots els líders d’aquesta guerra bruta no es cansen de repetir que aquesta revolta no va de dalt cap a baix sinó tot el contrari, de baix cap a dalt, i per això aquest moviment és imparable. Se’ns diu que els protagonistes de “la revolta dels somriures” -com va passar a Portugal- és la gent, quan, en realitat, la majoria de la població catalana no entén i està expectant i sorpresa amb el que està passant, encara que cada dia que passa tenen més clar que aquest conflicte no es resoldrà a cops de bastó ni als tribunals.
Els mitjans de comunicació manipulen els sentiments i les aspiracions legítimes de la gent que sí que considera que s’ha d’avançar i fer realitat els canvis polítics necessaris per acabar amb la corrupció i les desigualtats, i solucionar els problemes territorials, no només el de l’encaix de Catalunya a Espanya. El fet que l’independentisme català estigui liderat per la dreta nacionalista i l’oposició la controli el partit amb més corruptes d’Espanya, no deixa de ser una paradoxa.
Em diu un bon amic que el nacionalisme popular català mai va ser secessionista. Més aviat apostaven per aconseguir formar part d’una república federal espanyola. I què ha provocat que ens trobem en aquesta situació? En primer lloc, i sense cap dubte, la desunió de les esquerres. Les dretes, catalana i espanyola, ho tenen clar -la pela és la pela- i són còmplices i responsables del deteriorament de les condicions de vida de les classes populars.
El principal problema que hi ha a Catalunya, com també a Espanya, és la greu crisi social provocada per les polítiques neoliberals impulsades pels governs respectius que han fet que la qualitat de vida de la majoria social s’hagi deteriorat fins a límits impensables fa uns pocs anys.
Potser hem oblidat els eslògans del 15-M que es cridaven a les places dels pobles i ciutats de tot l’Estat? I qui ens governava? No són els mateixos que ara ens diuen que volen preservar els nostres drets?
Arribat aquí serà difícil no negociar i trobar una solució al problema territorial espanyol i acabar amb els dèficits de la democràcia espanyola. El referèndum, la consulta o el que sigui no solucionarà res però serà complicat mantenir una situació que ha tensat al poble català i ha generat moltes expectatives a la resta d’Espanya. Ara bé, per aconseguir evitar la manipulació de les dretes caldrà que el conflicte ho controlin realment els de baix, evitant que sigui un conflicte entre estats dirigit pels de dalt.
Per això, possiblement tot aquest sidral hagi servit per accelerar i aclarir què s’ha de fer per transformar l’Estat i aconseguir una nova Catalunya, federada i solidària amb la resta dels pobles i nacions d’Espanya. No seria bonic una Constitució que a l’article primer digués: l’Estat espanyol és una república federal de treballadors de tota classe, que s’organitzen en règim de Llibertat i de Justícia?
