El 28 d’octubre de 1848 es va inaugurar el ferrocarril de Barcelona a Mataró, la primera línia de ferrocarrils de la península Ibèrica, per dur a terme les múltiples relacions comercials que hi havia entre les dues ciutats.
El 2 de juliol de 1969 s’inaugurava el primer tram de l’autopista Barcelona-Mataró, una via que servia perquè els residents de Barcelona es poguessin traslladar els caps de setmana a les seves segones residències al més ràpidament possible, entre altres coses.
Les obres de la construcció del ferrocarril van comptar amb una forta oposició del sector pesquer i, fins i tot, del mateix Ajuntament de Badalona, que considerava que el traçat no era l’acordat, ja que es feia molt a prop de l’aigua.
Actualment, en el cas de la via, ja han passat 174 anys i el mar s’està menjant la sorra i la línia fèrria està condemnada a desaparèixer. Són molts els experts que assenyalen que la majoria de les platges actuals i l’R1 en el seu traçat actual estan condemnades a desaparèixer.
En el cas de l’autopista, més de 53 anys després, el creixement de Badalona per damunt d’aquesta infraestructura ha fet que gran part de la població visqui en barris apartats dels situats per sota d’aquesta barrera que segrega la població.
Amb l’arribada de la democràcia a l’Ajuntament es van sentir les primeres veus –no gaire sorolloses, tot s’ha de dir– qüestionant aquestes barreres físiques i els problemes que generaven a gran part dels habitants de Badalona. L’autopista segregava els barris i la via fèrria allunyava a la població del mar.
Malauradament, els problemes del que avui s’anomenen infraestructures socials eren molts i els recursos eren ben escassos per parlar de la necessitat d’eliminar aquestes barreres, cohesionar la ciutat i obrir-la al mar, aleshores molt contaminat.
A ningú se li escapa que l’entorn social i material condiciona la nostra qualitat de vida, i tant l’autopista com la via del tren són obstacles que no afavoreixen les relacions socials ni vertebren la ciutat.
Podríem parlar dels projectes, de les declaracions, dels compromisos i, fins i tot, de les campanyes de diverses entitats, plataformes i organitzacions polítiques reivindicant la desaparició d’aquestes dues barreres.
Ara un nou col·lectiu, anomenat Transformem l’autopista, ha posat en marxa tota una sèrie d’actuacions que tenen com a objectiu sensibilitzar la població dels greus problemes que genera l’autopista i la necessitat d’aconseguir que l’autopista deixi de ser “un entrebanc per a Badalona i els seus ciutadans”. Tanmateix, no diuen res de la via del tren. Potser consideren que el canvi climàtic, més d’hora que tard, solucionarà el problema.
Aquest col·lectiu, un altre, ha presentat una moció per ser aprovada al Ple de l’Ajuntament que, entre altres coses, diu textualment: “L’autopista C-31 perjudica greument els badalonins i badalonines de manera transversal. Les conseqüències d’aquesta construcció, que parteix la ciutat en dos i suposa una divisió física de la ciutat, són socials, urbanístiques, de mobilitat i, sobretot, són conseqüències per a la salut, pels greus efectes que patim els ciutadans i ciutadanes per la contaminació que produeix aquesta via”.
Sense cap dubte, una moció més que permetrà als seus impulsors aconseguir el seu minut de glòria.
Ara bé, el soterrament de l’autopista és una vella reivindicació pràcticament de tots els governs des de fa anys i panys, com també ho són els diversos projectes presentats i mai executats per part del Govern de la Generalitat. El mateix ha passat amb la via del tren.
Respecte a l’autopista, el més recent (de desembre de 2019) és el que la Generalitat va presentar a l’Ajuntament i col·lectius diversos sobre els treballs inicials del Pla Director Urbanístic (PDU) de l’autopista, que, entre altres coses, contemplava el soterrament d’aquesta via entre Sant Adrià i Badalona.
Un conegut responsable polític de la ciutat i, aleshores, secretari general de Territori i Sostenibilitat, Ferran Falcó, va declarar que el projecte ens permetria “pujar al carro de la transformació urbanística” i fer realitat un vell somni de la ciutat. Però, com diu un bon amic, arribava a misses dites.
A l’altra barrera, la línia R1 de Rodalies, segons s’ha pogut comprovar els últims dies de tempesta, serà el mar qui s’ocupi de traslladar-la.
Fins ara tot han sigut propostes i més propostes. Això sí, amb estudis i projectes que ens han costat bons calerons als contribuents i que dormen als calaixos dels despatxos.
La realitat és que es continuen gastant diners per acabar els laterals de l’autopista, també per col·locar pantalles a la via del tren per evitar molèsties al veïnat i, mentrestant, la ciutadania ens barallem buscant el nostre minut de glòria denunciant els problemes diversos generats per aquestes dues barreres.
Això sí, tots i totes volem una ciutat més cohesionada socialment i sense barreres arquitectòniques. Per això, tal com es diu a tot arreu, hem de treballar plegats perquè sigui una solució definitiva i sobretot consensuada per tota la ciutadania.
Fins quan hem de continuar barallant-nos si de veritat volem acabar amb aquestes barreres que divideixen socialment i urbanísticament Badalona? Units no són més forts?
Si hi ha prevista la convocatòria d’un Consell de Ciutat, per què un dels temes centrals és com treballar junts per ser escoltats per les administracions supramunicipals i aconseguir solucionar els vells problemes de la nostra ciutat?
