Ferran Falcó

El dia que el Línia em va demanar un article sobre els resultats electorals a Badalona, vaig pensar que podria fer una mica d’història i que era una ocasió per explicar quelcom que interessadament continua en l’imaginari d’alguns petits espais polítics de Badalona.

I és que hi ha gent, encara, que pensa que la “culpa” dels resultats de Xavier García Albiol d’aquest 2023 és meva, per haver-lo deixat governar el 2011. Creien que impedint-l’hi, com s’ha fet des del 2015, s’acabaria amb ell. Ara que ja s’ha vist que aquesta estratègia no era la bona, m’agradaria explicar coses que mai havia deixat escrites.

Deia que alguns continuen situant-me a la zona zero del creixement electoral de García Albiol, com si la seva progressió, constant des del 1999, del primer al divuitè regidor del 28 de maig, no fos simplement a causa de la seva capacitat de fer i de connectar amb la majoria dels badalonins.

Com que aquella decisió em va costar cara, necessito i vull reivindicar-la, perquè avui, en les mateixes circumstàncies, la tornaria a prendre. En una campanya es diuen moltes coses, i em penedeixo d’haver dit, en un míting del 2011, que no el faríem alcalde “ni per activa ni per passiva”. Em vaig equivocar, pressionat pels meus i pels altres a no dir el que pensava. Un ha d’aprendre a callar, perquè els resultats són els que obren o tanquen portes. S’ha vist després moltíssimes vegades, per exemple quan Ada Colau va acceptar els vots de Manuel Valls per ser alcaldessa de Barcelona. O quan Dolors Sabater va dir, el 2015, que el 2019 tornaria a fer de mestra.

Jo no vaig votar García Albiol en aquell Ple. Vaig votar-me a mi mateix. Fins i tot vaig avançar-me al que passaria després amb Álex Pastor, quan va rebre els vots de tothom per impedir que García Albiol fos alcalde. Jo també ho vaig plantejar, sense tanta sort. Potser perquè era convergent o perquè el meu perfil era més polític que el de Pastor. És història, però que García Albiol sigui alcalde no és cosa meva: és decisió de la majoria. I decisió també dels regidors municipals.

Aquella nit electoral, la del 2011, a la Llesqueria, un petit restaurant del carrer Iris, en presència de 10 o 15 persones que podria citar, vaig dir que aniríem a l’oposició. Aquella nit també ho vaig comunicar al president Mas, i recordo haver-ho dit a l’actual gerent del Consorci de l’Estrella i exregidor socialista, Francesc López Guardiola. Cal saber-ho per a quan els mediocres i els desinformats –i els mitjans que hi col·laboren– diuen que jo vaig fer servir Badalona de moneda de canvi per Barcelona. O que em van obligar a fer-ho. No.

Vam anar a l’oposició perquè havíem perdut un regidor. Perquè García Albiol havia guanyat amb 11 regidors, un més que els socialistes. Perquè havíem de governar en minoria. Perquè no ens n’hauríem sortit davant la força d’un candidat que va aconseguir atraure mitjans de comunicació d’abast espanyol a Badalona dient algunes veritats incòmodes. Teníem gitanos romanesos a les places i als pisos, teníem sobreocupacions i teníem uns barris en estat de xoc per l’arribada de persones que estaven canviant la fisonomia i l’ús de l’espai públic.

Que ell fos la solució a tot això no és cert. Un alcalde no pot resoldre sol i en poc temps un problema d’aquesta complexitat. Calia temps, recursos, serveis socials i educatius i aplicació de la llei i de les ordenances. Calia tot això, i mentre nosaltres h