El primer dia de classe, a dos quarts de quatre del primer dijous lectiu de setembre, jo sempre començava la meva presentació de l’assignatura demanant als alumnes que m’escrivissin el que per a ells era una definició de ciutat… Us podeu imaginar tot el que sortia d’aquelles reflexions. L’evidència del pensament, juvenil i poc madur, de la majoria dels alumnes ens deixava definicions i pensaments de la ciutat a priori molt superficials: començaments de frases com “La ciutat és un conjunt de carrers que…” o “Els barris que conformen una ciutat són generadors de…”, etc. D’altres alumnes expressaven alguns pensaments ja més profunds i eren capaços d’atribuir a la ciutat relacions socials o humanes o, fins i tot, relacionar àrees econòmiques o sistemes vertebradors.

He de dir que aquesta manera de començar era molt enriquidora per a les dues parts (professorat i alumnat), perquè encetava un autèntic debat d’allò que en realitat volíem ensenyar en la nostra assignatura i, sobretot, del que volíem que, al final del curs acadèmic, els alumnes s’emportessin amb ells.

Des de la universitat, hem intentat sempre fer entendre i reflexionar als alumnes sobre allò que diem ciutat, sobretot a través de la transformació urbana i del creixement de les nostres ciutats, però també des de la manera de viure les ciutats; des de la manera de sentir-les; des de com es produeixen les relacions humanes inter i extra ciutat, entre els mateixos individus, però també entre el col·lectiu que conforma una ciutat i la resta del territori; des de l’impacte social d’una aglomeració urbana; des de la interactuació que ha de tenir una col·lectivitat amb d’altres; des dels fluxos de mobilitat que una ciutat genera; des de la petjada ambiental que, sens dubte, provoca una ciutat, des de…

Hi ha infinitat de reflexions, potser fins i tot massa. Tot i ser un professional de l’arquitectura, no sabria dir quina escollir.

Que els nostres alumnes tinguin l’oportunitat de repensar les nostres ciutats és, en el fons, una oportunitat per a tots nosaltres.

Personalment, com a professional de l’urbanisme i, sobretot, com a docent, em preocupen els nous reptes i el pensament de com hem de preparar els nostres alumnes per a les ciutats del futur. Un repte majúscul!

És per tot l’anterior que, dins d’aquest entorn tan meravellós que és el món universitari, considero un objectiu cabdal fer comprendre a l’alumnat que és imprescindible tenir en compte tot això, no simplement per projectar una ciutat, sinó per projectar un entorn de vida.

Sí, tot això són referents, però… com podem encarar l’aprenentatge de la ciutat sense els inputs que ens arriben avui dia?

Quines ciutats hauran de reconèixer els nostres alumnes en un futur?

Tots ho hem sentit alguna vegada. Actualment, es parla de ciutats del futur, es parla de smart cities, es parla de ciutat digital, es parla de ciutat tecnològica, etc. És evident que la revolució tecnològica ha impactat de ple en la manera de pensar i fer ciutat, i s’ha convertit en l’estratègia imprescindible per abordar els nous reptes socials i urbans. La ciutat del futur ha de ser capaç de donar resposta a totes les preguntes que vagin encaminades a aturar tot el que provoca el canvi climàtic i de donar resposta a l’emergència climàtica. Això és importantíssim, per si sol, suposa un repte descomunal per a qualsevol urbanista. Però és només això la ciutat del futur? No ho sé, potser primer hauríem de saber analitzar la ciutat del present.

No podem imaginar-nos la ciutat del present sense reflexionar sobre l’impacte social, econòmic, mèdic i, sobretot, psicològic de la crisi de la covid-19. No podem imaginar-nos la ciutat del present sense reflexionar sobre l’impacte dels fluxos migratoris, del gran nombre de famílies vingudes de fora de la mateixa ciutat. No ens la podem imaginar sense reflexionar sobre per què estan obsolets els nostres models energètics, supeditats a uns estats i a uns dirigents personalistes i poc empàtics. No podem imaginar-nos les ciutats del present sense reflexionar sobre l’impacte ambiental que elles mateixes generen sobre el nostre entorn. No, no podem, i em sap greu, perquè estem perdent la imaginació.

És evident que l’actualitat ens dona pistes de la transformació global del món: el drama del Mediterrani, les guerres infinites a diferents parts del món que, per motius econòmics i de poder, no s’aturen mai –la guerra a Ucraïna, el conflicte al Sàhara (que ja ve de lluny)…–, l’aparició de nous organismes d’ajuda humanitària, les xarxes de solidaritat, la mobilització dels recursos, etc. En podríem estar parlant una estona. Sí, tot això forma part del nostre present. Les ciutats, sobretot des de la segona meitat del segle XX i en aquesta primera dècada del XXI, es caracteritzen perquè el seu creixement ha estat ràpid i desorganitzat. En l’actualitat, les ciutats sofreixen un procés d’immigració molt agressiu. Hem de pensar que les ciutats del món reben fluxos migratoris i això fa que s’hagin d’adaptar molt ràpidament a aquest corrent de migració i moltes vegades no saben o no poden donar resposta.

Tot això, i moltes coses més, fan transformar indubtablement la ciutat del present i caldrà necessàriament que apareguin noves estratègies econòmiques i socials, però també urbanes –jo diria que necessàriament també urbanes– que, de manera organitzada i coordinada, ens portin a la transformació dels nostres espais de convivència i de vivència, on fins ara ens crèiem tan segurs.

En resum, moltes vegades la conversa amb els alumnes, en un àmbit més acadèmic, quan parlem de les possibilitats de transformació de la ciutat, es converteix en una enriquidora reflexió del que passa al nostre entorn.

És a partir de totes aquestes reflexions i de l’anàlisi i desenvolupament d’un projecte urbà (aprofitant l’estudi d’una ciutat en concret), quan l’alumne experimenta una transformació colpidora, que es manifesta molt evident, tant a nivell acadèmic com, sobretot, a nivell personal.

Per a mi aquesta és la síntesi del que ha de ser l’ensenyament universitari.

L’últim dia de classe, cap a dos quarts de nou d’una tarda de juny, em sento orgullós d’acabar el curs tal com el vam començar, però aquesta vegada pregunto als alumnes, a manera de reflexió en veu alta, què és l’urbanisme. La percepció, jo diria que general, és que, tot i la complexitat del curs, els alumnes són capaços de percebre l’urbanisme d’una manera múltiple i complexa, com un urbanisme capaç d’englobar tots els raonaments socials i empeltar-se de tots els successos que envolten les relacions humanes, però, al mateix temps, comprenen que l’urbanisme ha de ser tangible, no ha de ser abstracte; ha de ser capaç de traduir-se en una configuració morfològica i funcional de l’espai en què vivim.

Si no, de quina altra manera podríem fer ciutat?

La maduresa que experimenten aquests alumnes en un any acadèmic també és, per a mi, un veritable aprenentatge de vida.