Hi ha una polèmica en contra de l’existència dels zoos on viuen, o malviuen, animals salvatges per a ser contemplats pels visitants per veure’ls de prop. Com sempre, en tota polèmica hi ha els extrems, els que no volen cap animal tancat en un zoo i els que ho justifiquen perquè serveixen per cuidar animals en perill d’extinció o per recuperar-los, on se’ls cura i se’ls retorna al seu medi. Ara es demana tenir una platja per a gossos, i perquè no un descampat per a gats que empaitin els ratolins? Habilitar quatre palmeres perquè el meu lloro pugui empaitar cotorres? Un trosset de mar per als meus peixos? A aquesta polèmica també se li pot treure punta. Què és tenir una cadernera tancada en una gàbia, perquè m’agrada com canta, potser reclamant la seva llibertat? Un gos de grandària considerable en un pis, udolant durant hores esperant que el seu propietari, que tant se l’estima, el tregui a donar una volta? He vist un gos arrossegant les dues cames del darrere, que per la seva edat no podia ni amb la seva ànima, i el seu amo estirant la corretja, això és estimar una bèstia? Tots aquests exemples no són tenir els animals engabiats i fora del seu territori natural, on podrien estar lliures de les convencions de viure en la ciutat? Reconeguem que també hi ha models de zoo que es poden tenir en compte, com el Parc de la Naturalesa de Cabárceno a Cantàbria, on en una superfície de 7,5 km2, hi viuen multitud de bèsties en semillibertat. Sembla que cal ser prudent a l’hora de prendre posicions maximalistes i entendre que entre el blanc i el negre, poden haver-hi molts altres colors.
