Quantes vegades s’ha parlat dels greuges històrics que té la Generalitat amb Badalona? Només cal consultar les hemeroteques i comprovar com, des de fa anys i panys, tots els governs autonòmics han fet promeses per acabar amb aquest dèficit que fa que la nostra ciutat sigui una de les ciutats amb més problemes estructurals i desigualtats socials, possiblement, de tot Catalunya.
L’atur, la precarietat laboral, la pobresa i risc d’exclusió social, l’increment de les desigualtats, la xifra de desnonaments… situen Badalona en el primer lloc d’aquest rànquing de despropòsits.
Alguns regidors de la collita del 79 tenim present el que ens va dir el traspassat alcalde Joan Blanc pocs dies abans de ser ingressat per última vegada a l’hospital: Badalona és una ciutat molt pobra i mai més no recuperarà el teixit industrial que va perdre amb les transformacions d’aquests últims anys. Si no s’assumeix aquesta realitat, difícilment sortirem d’aquest forat. Cal apostar i s’han de buscar nous jaciments econòmics. Tenim moltes potencialitats que s’han d’explorar. Hem d’evitar ser l’abocador de Barcelona, tot el contrari. Hem d’aprofitar els avantatges que suposa la nostra proximitat amb la capital de Catalunya. Altres ho estan fent i no els va malament.
Per això, el que sorprèn més a la nostra ciutat és la manca de constància de l’Ajuntament per reclamar una solució definitiva a aquests vells problemes. Sembla com si a Badalona els que decideixen tinguessin vergonya de reconèixer que a la nostra ciutat hi ha pobresa. “Millor treure pit i amagar les nostres misèries”, diuen alguns que encara continuen pensant que Badalona s’acaba a l’autopista.
Cada vegada que s’ha constituït un nou govern, ja sigui local o autonòmic, tothom parla d’aquest dèficit com també és recurrent la necessària reforma del finançament local per aconseguir que els ajuntaments disposin de més recursos per poder afrontar amb èxit els molts problemes que tenen. No hem d’oblidar que els ajuntaments són l’administració més propera a la ciutadania i que, encara que no tinguin les competències ni els recursos, tothom hi acudeix en busca de respostes quan necessita qualsevol tipus d’ajuda.
Tothom reconeix que si els ajuntaments deixessin de prestar molts dels serveis dels quals no tenen la competència ni els recursos, la situació per a una majoria de la població seria terrible.
Per tant, cal anar per feina i reclamar al Govern de la Generalitat tot el que és responsabilitat seva, com ho són les millores en infraestructures, en equipaments i serveis educatius, culturals i assistencials… En definitiva, tot el que Badalona necessita per convertir-se en la ciutat que volem i es mereix.
Per què des de les entitats municipalistes, amb la participació del veïnat, no s’impulsa una iniciativa adreçada a reclamar als governs, central i autonòmic, més recursos per als ajuntaments?
I que ningú pensi que això és deixar de banda altres qüestions. Tot el contrari. Si es vol millorar el benestar de les persones, cal solucionar, també, els problemes del dia a dia de la ciutadania.
El pròxim 19 de novembre tindrem una oportunitat per demostrar que sí que es pot. A les 17:30h hi ha convocada una manifestació a la plaça Urquinaona de Barcelona per reclamar uns pressupostos més socials. Catalunya, com Badalona, pateix una situació d’emergència social. No cal recordar les xifres alarmants que ens demostren aquesta realitat.
És cert que a Catalunya hi ha un problema de finançament. Però, com passa a l’Estat, també hi ha un problema de fiscalitat. Cal incrementar els ingressos fiscals per fer polítiques socials: que pagui més qui més té.
Es pot fer ara. Només són necessaris uns pressupostos socials que prioritzin l’atenció a les persones més vulnerables per sobre dels interessos dels més forts. La pressió fiscal a Catalunya és del 31,8%, a l’Estat del 32,4% i a la UE-28 del 39,1%. Per tant, hi ha camí per recórrer tenint present que la baixada d’impostos només beneficia els més rics i afavoreix el creixement de les desigualtats.
Ens veiem a la plaça Urquinaona el dia 19 de novembre.
