El tema polític que ha ocupat aquests dies hores i hores de telenotícies i també de bar ha estat la investidura de Pedro Sánchez perquè continués sent president del govern espanyol quatre anys més.
I la ciutadania, a través de l’aritmètica parlamentària, ha volgut que l’independentisme tingués la clau perquè això passés. Els republicans hem posat tres condicions clares i concises que han delimitat el terreny en què s’ha cuinat l’acord: amnistia, autodeterminació i ajudar la gent.
Simple i directe. L’amnistia és el punt de partida, és l’acceptació que fer un referèndum no és un delicte en democràcia i no ho pot ser. Posar el comptador a zero per poder abordar la resolució del conflicte en igualtat de condicions. No hauríem d’abordar un conflicte d’aquesta magnitud amb persones preses i exiliades o perseguides, pendents de judici, per motius polítics.
Si acceptem que hi ha un conflicte polític i posem el comptador a zero amb l’amnistia, es fa evident que el següent pas és resoldre aquest conflicte. I en democràcia, els conflictes es resolen a les urnes. Votant. I em sembla que l’Acord de Claredat presentat pel president Aragonès és una bona forma d’abordar la solució, un referèndum pactat amb unes condicions clares i en què tothom sàpiga què vota, quan ho vota i què pot esperar dels resultats.
Però res d’això té sentit si no busquem l’objectiu últim que ha de buscar la política: ajudar la gent a viure millor. El dèficit fiscal i en inversió pel que fa a les infraestructures a Catalunya són una dolorosa realitat que s’ha imposat durant anys al nostre país. I ni l’amnistia ni el referèndum tenen sentit si no tornem a posar el focus en per què ho volem. I ho volem per ajudar la gent a viure millor. Tenir un estat o no perd rellevància si no expliquem perquè volem un estat i què podríem fer de diferent respecte al que tenim ara. Tenir un estat vol dir que volem totes les competències per exercir-les i posar-les al servei de la ciutadania.
El traspàs de Rodalies i la condonació del deute que té Catalunya amb l’Estat, en part per culpa del dèficit fiscal asfixiant, són eines clau que van a l’arrel d’això: ajudar la gent, a tothom, pensi el que pensi i voti el que voti. Perquè la voluntat d’esdevenir un estat neix de la profunda convicció que hi tenim dret i que en el cas que ho acabem sent, podrem donar més i millors eines a la ciutadania per desenvolupar les seves vides en un clima de seguretat i felicitat.
Mai s’havia parlat tant de Catalunya en una investidura, mai s’havia aconseguit que els partits espanyols tinguessin una dependència tan gran de l’independentisme i mai no s’havia arribat tan lluny en uns acords, com els d’ERC, que de fer-se realitat ens duran més lluny del que mai hem arribat. Malgrat el risc i els entrebancs que hi farà l’Estat profund i partits com el PP i VOX, la gent ens ha votat per ser útils i fer avançar Catalunya i, amb aquest acord, Catalunya guanya.
