Tenir cura de la vida, i no només de la supervivència sinó del sosteniment amb dignitat de la vida en tota la seva diversitat, és l’objectiu principal que tenim com a espècie. Una espècie comunitària, per cert. I aquest és i ha de ser també l’objectiu que ha de tenir la política. Treballar pel bé comú, per fer que la vida de totes les persones sense exclusió sigui el màxim de saludable i segura, el màxim de benestant, satisfactòria, lliure i autònoma. I el màxim d’equilibrada en la satisfacció de les necessitats de realització personals i comunitàries. Això hauria de ser al centre de tota l’acció política. I això és el que marca la diferència entre les organitzacions i líders polítics, entre fer aquest tipus de polítiques, o tot el contrari. Són dos models, dues maneres de fer política: al servei de la vida i el bé comú o al servei dels interessos privats d’una elit minoritària i privilegiada que expropia i espolia el bé comú per enriquir-se, encara que això vagi contra la vida de la majoria. És com amb el vaixell d’Open Arms: uns a favor de la seva tasca i uns en contra que la faci. Salvar vides i donar oportunitats, o deixar ofegar al mar, deixar morir. Que és com matar. Dos models que a Badalona es representen amb dues cares, com bé ens ho recordava fa uns mesos un gran rètol pagat pel Partit Popular dels escàndols de corrupció. Moltes persones es van indignar amb el rètol, perquè va incloure la meva imatge sense el meu permís. I a mi, ho reconec, d’entrada em va incomodar veure’l, però després vaig pensar… És ben bé així: les dues cares de dues maneres d’entendre la política i la vida. Servint-se del bé comú (PP) o al servei del bé comú (Guanyem Badalona).
Les conseqüències de no posar la política al servei de la vida les coneixem massa bé. Només cal mirar, per exemple, la precarietat en què viuen centenars, milers, de veïnes i veïns dels nostres carrers i les nostres places, de la nostra ciutat i ciutats de l’entorn. La pobresa mata, no ho oblidem. Només cal veure les desigualtats de gènere i violència patriarcal i masclista que es mantenen i creixen. O el retrocés en drets polítics, llibertat d’expressió, drets i condicions laborals, accés a l’habitatge o a la universitat, el poc suport pressupostari a la recerca, les retallades en sanitat… El judici de la vergonya contra el dret d’autodeterminació n’és un altre exemple ben actual. Hi pot haver varietat en cadascuna de les cares, però en el fons tot es redueix a dues posicions: posar la política al servei de la vida, o no. Posar-la al servei de la vida de tothom, i del bé comú, o tot el contrari.
Són dues maneres de fer política: al servei de la vida i el bé comú o al servei dels interessos privats i d’una elit minoritària i privilegiada que espolia
Els dilluns quan ens apleguem al matí donant suport a la Marea Pensionista per reivindicar pensions dignes, cantem un himne de collita badalonina que diu que si algun diputat cobrés la nostra pensió aquest problema ja tindria solució. A ningú se li escapa que les diferències salarials a l’estat espanyol són un escàndol i que el sistema de pensions vigent sotmet a moltes privacions, a la pobresa i extrema pobresa a centenars de milers de persones, joves i grans, i a les que es troben en la seva darrera etapa vital, després d’haver treballat durament tota la vida o haver-se dedicat a les cures i sosteniment de la vida familiar i de les persones dependents. Com és possible que acceptem que molts polítics cobrin alts sous vitalicis en consells d’administració de grans empreses mentre la majoria de la població les passa magres per anar fent? O que acumulin sous de diferents càrrecs i es vagin enriquint vivint de la política, com ha passat amb l’exalcalde del PP? Com podem acceptar que els directors de les empreses energètiques o de la banca cobrin milions i milions d’euros l’any mentre les nostres factures per l’energia o els rebuts per interessos financers no paren d’apujar-se?
El sosteniment de la vida no es basa només en un sistema salarial i de pensions digne i equitatiu, sinó en les facilitats o dificultat d’accés als béns bàsics, com l’alimentació, l’habitatge i l’energia, la mobilitat, la salut, l’educació i la cultura entesa en un sentit ampli. I tant en una cosa com en l’altra la política hi ha d’intervenir. La forma com des de la política s’enfoca la cura de la vida és al cap i a la fi el que ens diferencia o agermana a les organitzacions i líders polítics. Si es dona prioritat als drets de tothom per poder tenir una vida digna, o es perpetua un sistema de poder que dona a una minoria grans privilegis i deixa una gran majoria en la precarietat o amb moltes dificultats. Si es dona prioritat a la llibertat i l’expressió democràtica, o es rescaten sistemes arcaics d’imposició i autoritarisme.
Posar la vida al centre de la política i tenir en compte les cures i el sosteniment de la vida és resultat, en gran mesura, de la feminització de la política. Les idees feministes, per una banda, i la incorporació de més dones en la primera línia política, per l’altra, han ajudat a posar a l’agenda política aquesta idea bàsica que la vida ha de ser al centre de les polítiques transformadores. Perquè som majoria les dones que optem per defensar la vida, i no només la supervivència sinó el sosteniment amb dignitat de la vida en tota la seva diversitat. I aquesta és la cara de la política que més m’agrada.
