Avui, això que a continuació explicaré no serà notícia. Una altra notícia ocuparà les portades dels mitjans de comunicació. Ja hi estem acostumats. Parlar de drets socials i demanar poder viure amb dignitat és molt antiquat. És de pa sucat amb oli.
Tanmateix, és bo no oblidar l’augment de la desigualtat a Espanya entre els anys 2005 i 2015. El coeficient de Gini ha passat d’un valor de 46 a 51. Aquest coeficient mesura la desigualtat en la distribució de la renda. Quan s’aproxima a zero ens indica una distribució més igualitària, mentre que un coeficient pròxim a 100 implica una elevada concentració de la renda en un nombre reduït d’individus.
A Espanya, també a Catalunya, ara hi ha poques persones molt riques i moltes persones molt pobres. Tampoc no serà notícia que el 2016, el 5,8% de la població patia privació material severa, el 14,9% vivia en llars amb feines de baixa intensitat i el 22,3% vivia en risc de pobresa. Algú dubta de qui són els responsables d’aquesta situació?
També que l’any 2015 el nombre de persones que van deixar Espanya va ser de 344.000, el segons país de la UE en nombre d’emigrants. Hem de recordar qui són els que marxen i per què? Que ningú pensi que marxen per fer turisme. Tots busquen un futur que aquí saben que no tindran. És el que va passar als anys cinquanta amb els seus avis.
Què passarà en aquest país si la gent més preparada l’abandona? A Badalona ja són més de vint dies els que porten acampats a la plaça de la Vila un col·lectiu de persones que només reclamen un habitatge digne i un lloguer social. Volen continuar vivint a la seva ciutat. No volen marxar-ne.
El dret a l’habitatge és un dret social reconegut en diversos tractats internacionals, en la Constitució espanyola i en l’Estatut de Catalunya. Tanmateix, després de 10 anys de crisi els desnonaments continuen sense alternativa habitacional.
Ens trobem, per tant, davant d’una greu situació de vulneració de drets i d’injustícia social. No hauria de ser aquesta una prioritat dels governs locals, autonòmics i central? Doncs no! Els uns culpen als altres i tots es renten les mans davant d’un problema que afecta milers de persones. Mentrestant, el Banc d’Espanya dona per perduts més de 60.000 milions d’euros de les ajudes destinades a rescatar els bancs responsables de la bombolla immobiliària.
Els responsables de la crisi, diuen els especuladors i els polítics corruptes, són tots aquells que només volien un habitatge on poder viure. Cap responsabilitat per als bancs. Cap quantitat de diner per les famílies que perden el seu habitatge.
Ni a la SAREB, el banc creat amb diners públic per gestionar els actius procedents de la reestructuració bancaria, se li exigeix destinar els milers d’habitatges buits que ha rebut dels bancs a crear un Fons Social d’Habitatge assequible i així evitar que cap persona es quedi al carrer per no poder pagar la quota hipotecaria o el lloguer.
Ja fa mesos, Unidos Podemos, va registrar una moció a la Comissió de Foment del Senat en la qual s’instava al Govern que la SAREB aportés el seu parc immobiliari al Fons Social d’Habitatge i així aconseguir garantir el dret a l’habitatge a totes les persones més vulnerables.
Aquests dies s’ha fet públic que el PSOE, aliat amb el PP, va vetar aquesta moció d’Unidos Podemos i el Govern presidit per Mariano Rajoy no obligarà a la SAREB a cap cessió d’habitatge al Fons Social.
El més terrible de tot plegat és que a Espanya hi ha més de 3,4 milions d’habitatges buits i a Badalona a prop de 10.000, la majoria d’ells de grans tenidors. Tanmateix, es continua desnonant milers de persones cada dia. Com es pot explicar aquesta situació? Al servei de qui estan els governs?
A Badalona, i també a altres ciutats que han seguit l’exemple, els acampats, sense cap resposta a les seves demandes, volen que el Govern local s’impliqui i es posi al davant d’una lluita que posi fi a l’especulació d’un bé de primera necessitat. El Govern local té instruments i recursos per revertir la situació i evitar els desnonaments sense alternativa residencial.
Sense cap dubte ens juguem el nostre futur i això també ens dirà al servei de qui estan els partits que governen a la nostra ciutat. Ja no és suficient amb prometre la lluna en un cove. Fet i no paraules.
