Durant 10 anys (2013-2023) els governs municipals de Tiana van prorrogar la licitació del bar restaurant del Casal de Tiana, centre neuràlgic del poble, al mateix gestor, empresa Comar SCP. Suspendre durant una dècada la licitació d’un servei públic és un fet molt greu perquè el concurs en pública concurrència és la garantia d’igualtat d’oportunitats als ciutadans per accedir a la gestió pública i, sobretot, per a la garantia de la qualitat del servei i del control de la seva prestació.
La darrera licitació realitzada es va aprovar el 8 d’octubre de 2009, amb l’adjudicació a favor de l’empresa Comar SCP de Francisco Arco i Concepción Cabañas, amb el govern de GENT-CiU i l’alcalde Emili Muñoz. L’adjudicació va vèncer el 2013, ja amb el govern municipal de PSC-ERC i l’alcaldessa Esther Pujol. Aquí va començar el desgavell. Va convocar la nova licitació el 15 d’octubre de 2013 i havia d’estar conclosa el febrer de 2014. Per raons inexplicables, la convocatòria no es va fer efectiva i en aquesta mateixa data es fa una nova convocatòria que havia de concloure el 30 de juny de 2014. Es tornava a prorrogar l’anterior adjudicació a Comar SPC, pròrroga que ja duraria 8 mesos.
La nova sorpresa és que tampoc es va fer públic ni efectiu el concurs i el juny de 2014 l’adjudicació del Casal va quedar en un llimb alegal i a mercè de l’adjudicatari la interpretació d’un contracte cada dia més llunyà. Els darrers preus aprovats ho van ser el juny de 2010, encara amb el govern de GENT-CiU. Cap documentació justificava la no licitació. Però sí que sabem quin va ser el resultat objectiu: nova pròrroga alegal, sense cap document, aquesta vegada indefinida, de l’adjudicació del Casal a Comar SCP, que estava vençuda des de l’1 de novembre de 2013. Dues simulacions de convocatòries, cap executada, i una empresa beneficiada en no haver de passar concursos. Inexplicable.
Un any i mig després de la darrera convocatòria fallida, en un Ple de juny de 2015, l’alcaldessa Pujol finalment va donar la seva explicació: “S’està fent una enquesta de satisfacció sobre el casal i esperem a tenir les conclusions”. I la segona explicació: “S’està estudiant quines obres s’han de fer”, i per això, diu, “hi ha un acord (verbal) amb l’adjudicatari de pròrroga en tant que les noves bases no estiguin regulades”. Les bases mai van estar “regulades”. Cap dels arguments són causa suficient per mantenir bloquejada des d’octubre de 2013 tota una licitació pública. No són causes, són excuses; dir que s’està “fent una enquesta” és una desagradable presa de pèl a la ciutadania. L’argument aparegut el 2015 que la cuina tenia deficiències normatives, que calia fer obres i que l’Ajuntament no podia finançar-les, no se sustenta tampoc.
L’Ajuntament rep puntualment cada mandat subvencions per a fer inversions de la Generalitat, Diputació i Àrea Metropolitana, que entre el 2011 i el 2023 van ser d’uns quants milions d’euros. Posar en normes la cuina era perfectament finançable -el 2024 l’obra i l’equipament han costat 62.025 d’euros- sense pretendre reformar de pas tot el conjunt del Casal.
L’urgent i necessari es va embolcallar en un caos de projectes d’obres, més aviat d’idees o d’ocurrències que de projectes reals, com canviar les vidrieres de la sala Albéniz, que res tenien a veure amb posar en normes la cuina ni impedien fer el concurs de licitació. Per què no licitaven? Resultat objectiu: pròrroga alegal indefinida a Comar SCP.
Tampoc tenim mostres que els governs controlessin el compliment de les clàusules del contracte després de 2011 amb les oportunes inspeccions, més enllà dels litigis permanents sobre els horaris del servei per les queixes veïnals. Les darreres inspeccions que consten són de l’estiu del 2010, exercint un servidor l’alcaldia, que van servir per acordar interpretacions divergents del contracte sobre l’ocupació excessiva de l’espai, el consum de l’aigua del comptador municipal, la modificació de preus… Després, l’autogestió de l’adjudicatari fins a l’octubre de 2023. Per què? (Continuarà).
