En temps de crisi, “lo tuyo es mío y lo mío es mío”, com deia Aute. I tothom es cobreix les espatlles i és una mica tinyeta. Hi ha casos i casos, és clar. És pot viure bevent aigua de l’aixeta enlloc de Solán de Cabras, per exemple. Però que t’embarguin el pis és gra d’un altre paller. Et poden rebaixar el sou un 5%, i també et poden acomiadar. I no és el mateix viure sense el 5% de tres mil euros que sense el 5% de mil. Hi ha com d’un mort a un viu, tot i que des del punt de vista particular de cadascú, cadascú duu la merda més grossa a l’espardenya.
Situacions desesperades requereixen mesures desesperades, d’acord. Però un poder comporta una responsabilitat. Hom pot decidir tallar la C32 per reivindicar el seu dret a qualsevol cosa i, en l’exercici del seu dret, té el poder d’impedir que un altre arribi a la feina a temps, o a una operació d’hèrnia, o a un part o a un funeral. En l’exercici del seu dret, els treballadors de la sanitat pública especulen sobre una aturada de tres dies, una vaga de zel (tot i que no la vulguin anomenar així) i altres mesures de pressió, com no signar les defuncions. Però en la seva defensa del model sanitari públic (i dels seus drets laborals) haurien de tenir en compte que una de les famílies a les quals podrien no signar una defunció pot estar vivint amb 900 euros mensuals, o estar a l’atur, o tenir el pis embargat.
Si alguna cosa ens ha ensenyat el 15M, és que hi ha altres formes de reivindicació, més respectuoses amb el proïsme. L’acampada a les places públiques no ens ha deixat un resultat palpable. De fet, ha resultat decebedora. Però ens ha obert els ulls a una nova manera de reivindicar, una via cooperativa que no enfronta els uns contra els altres. Perjudicant l’usuari de la sanitat pública, col·laborem a enfortir la sanitat privada, i, per extensió, la dreta i el capital.
