El món municipal vol blindar el model davant els atacs del govern espanyol. Foto: Arxiu

“El 1982 érem molts els pares i mares castellanoparlants de Santa Coloma que volíem una educació pública i en català per als nostres fills. Després de molta lluita ho vam aconseguir”. Així recorda Jesús Martínez l’impuls del model d’immersió lingüística a Santa Coloma de Gramenet, que va acabar sent l’empenta definitiva a una aposta que s’ha acabat estenent a tot Catalunya fins al dia d’avui.

PROFESSORS I PARES
La voluntat popular d’aconseguir la immersió va anar més ràpid que la feina feta des de la Generalitat. El curs 1983-1984 a Santa Coloma ja hi havia dinou aules d’escoles públiques on es feien les classes en català. Josep Miquel Lacasta, que aleshores era professor del centre Lluís Millet, recorda com van confluir la reivindicació social i la implicació del col·lectiu de mestres. “Cap escola de la ciutat oferia ensenyament en català. Els pares volien que els seus fills l’aprenguessin i els mestres veien que 3 hores de classe a la setmana no eren suficients”, explica. Després d’implicar-se en l’impuls de la immersió, Lacasta va convertir-se en regidor d’Educació de l’Ajuntament pel PSUC a partir del 1983, amb Lluís Hernández -el cura rojo– com a alcalde.

Des del consistori va viure de primera mà els primers passos fets per l’Ajuntament per aconseguir la immersió. Per exemple, com durant la preinscripció escolar del 1983 es va preguntar als pares si volien que la llengua vehicular a l’escola fos en català. Només el 13,3% van respondre que sí, però els bons resultats aconseguits en les aules on es va implantar va fer que el curs següent el percentatge de famílies que van respondre la pregunta afirmativament fos de gairebé el 50%. Era l’inici de la consolidació.

INTEGRACIÓ I COHESIÓ
I és que molts pares tenien clar que els seus fills havien d’estudiar en català. Abans que es comencés a aplicar la immersió en algunes aules, Martínez tenia un fill en edat escolar. Anava a l’escola Sagrada Família de Singuerlín, on no es va optar pel català com a llengua vehicular i això va fer que canviés el nen de centre i el portés al Rosselló-Pòrcel. I com ell, molts altres. “Cada dia s’organitzaven cotxes per portar els nens a l’escola. Molts volíem que estudiessin on es feien les classes en català i en alguns casos els centres quedaven lluny de casa”, explica.

Tot plegat, amb la voluntat que els més petits tinguessin més oportunitats que ells. “Jo vaig arribar a Catalunya des de Múrcia quan tenia tres anys i durant tota la meva infància vaig viure en una societat de dos ambients: el dels catalanoparlants i el dels castellanoparlants”, relata. “Jo volia que els meus fills estudiessin en la llengua d’aquí i poguessin desenvolupar-se amb normalitat”, afegeix. Per la seva banda, Lacasta creu que si no s’hagués apostat pel català com a llengua vehicular, actualment Catalunya podria estar “separada” entre les persones que parlen català i les que no. “La immersió representa un model cohesionador”, defensa.

A més, Martínez recorda que la lluita per la immersió va generar un sentiment de comunitat entre pares, alumnes i professors, que va crear sentiment de pertinença a les escoles: “Era com si els nanos anessin al casal”, diu.

Aconseguir els objectius no va ser un camí fàcil i Martínez enumera nombroses mobilitzacions, reunions amb l’Ajuntament i fins i tot pressions a l’aleshores president, Jordi Pujol. Van aconseguir reunir-se amb ell a la Generalitat i van arrencar-li el compromís per impulsar la immersió. “Santa Coloma, sent una ciutat amb majoria castellanoparlant, va fer que el procés per la immersió s’accelerés arreu del país”, considera Lacasta.

Per això, el professor lamenta que “la dreta espanyola torni a fer de la llengua un camp de batalla”. Ell i Martínez es mostren preocupats per la possibilitat que des de la Moncloa es vulgui acabar amb la immersió lingüística. També la comunitat educativa i el món municipal català, que ahir van protagonitzar a Santa Coloma un acte en defensa del model educatiu català, organitzat per Somescola. “Vaig lluitar per aconseguir una cosa pels meus nanos i ara lluitaré perquè la meva néta no ho perdi”, avisa Martínez.