BCIN (imatge superior) i IMPO tenen un cost de 3,5 milions d’euros per a l’ajuntament. D.G.
La greu crisi econòmica obliga a tots plegats -particulars, empreses i administracions- a replantejar les despeses corrents. L’Ajuntament de Badalona, per exemple, participa econòmicament en diferents organismes, tot i que dos d’ells tenen objectius similars: l’Institut Municipal de Promoció de l’Ocupació (IMPO), i Reactivació Badalona SA (REBASA, ens que gestiona el Badalona Centre Internacional de Negocis, el BCIN). Les dues entitats estan ideades per potenciar l’activitat econòmica de la ciutat, i haurien d’intentar evitar que a Badalona hi hagués més de 21.000 aturats, tal i com passa actualment. La majoria dels partits polítics ja han mostrat la seva intenció de fusionar-los o de reorientar l’activitat que duen a terme, i alguns ja han presentat propostes en ferm, com Convergència i Unió, que defensa que siguin els empresaris els que dirigeixin el BCIN. I és que la despesa que representen pels ciutadans no és menor. L’IMPO suposa un cost a les arques municipals de 3.180.000 euros l’any, tot i que 2,8 milions es destinen només als sous dels seus 45 treballadors. El BCIN, en canvi, només té 11 empleats, però li costa a l’ajuntament 650.000 euros l’any (el gerent, per exemple, cobra 60.000 euros anuals nets). En la conjuntura actual, hi ha qui es pregunta si aquestes empreses públiques aconsegueixen uns resultats acord amb el cost que representen pel contribuïdor.
OPINIONS CONTRÀRIES
Joan Blanch, exalcalde socialista de Badalona que va impulsar la creació del BCIN, assegura que l’objectiu era posar-lo al servei d’empreses de Badalona i de la comarca, i amb la intenció de cercar sinèrgies amb el Maresme. Es tractava de “reequilibrar les forces a l’àrea metropolitana, i competir amb altres conurbacions, com la del Baix Llobregat”. Per a Blanch, els governs socialistes que l’han succeït no han estat capaços d’aconseguir aquests objectius, ni de tampoc convertir-lo en un ens interlocutor permanent amb la Unió Europea, administració supranacional que va costejar gran part del projecte, i defensa ara que es fusioni amb l’IMPO. Segons Blanch, membre del nou partit Socialistes i Demòcrates Crítics, el BCIN està construït “a mitges”, i s’hauria d’haver completat durant la bonança econòmica.
D’altra banda, el president dels empresaris de Badalona, Joaquim Padrós, tot i no voler fer declaracions fins que no passin les eleccions, ha defensat que no es redueixin els seus pressupostos ja que aquests dos ens estan pensats per potenciar l’activitat econòmica a la zona. No obstant això, Padròs veuria amb bons ulls una fusió.
Qui en canvi està en contra de que BCIN i IMPO formin part del mateix organisme és l’economista Oriol Rius. Per a Rius, que defensa una reducció dels pressupostos de les dues empreses, tracten temes “molt diferents”, ja que el BCIN està més enfocat a l’empresariat mentre l’IMPO porta terme polítiques d’ajut als treballadors, i per això “no seria positiu” encabir-los dins d’una mateixa estructura.
DESPESES FIXES
Durant el boom immobiliari, anys en què el diner corria amb facilitat i els municipis cobraven alts ingressos gràcies a l’urbanisme, els governs locals no havien de fer malabarismes per quadrar el pressupost municipal. Ara, en canvi, manquen els recursos, però s’han de continuar pagant les factures. L’Ajuntament de Badalona ha de fer front als 3,5 milions d’euros que costen l’IMPO i el BCIN, però li ha de sumar els 3 milions que costa Engestur; l’1,4 milions que costa el Patronat de Música o els 1,2 milions que ha d’abonar pel Museu Municipal, entre d’altres. Massa fills i cap d’ells emancipat. Encara.
