Josep Maria Monferrer ens rep a l’Arxiu Històric del Camp de la Bota i la Mina dies abans de rebre el premi Memorial Joan XXIII. La Universitat de la Pau li entregarà el guardó avui a les set de la tarda a la Biblioteca Font de la Mina per la seva trajectòria en els moviments veïnals a favor de l’educació i la memòria històrica.
Com va reaccionar quan va saber que li donarien el premi?
Home, mires els noms que han rebut el premi abans i hi ha un nivellàs, eh! Quan em van trucar vaig pensar que em prenien el pèl. Em van dir que valoraven la meva lluita per l’educació, la implicació en els moviments veïnals i la recuperació de material històric sobre la Mina i el Camp de la Bota. Això sí, per a mi el premi és col·lectiu i vaig posar com a condició que s’entregués al barri.
Un barri al qual va arribar fa 41 anys.
Abans de venir jo ja coneixia el Camp de la Bota. Jo treballava en un institut però el vaig deixar per venir aquí a fer de professor de primària el 1975.
Una escola pública, tot i ser escolapi.
Sí. Jo he volgut treballar amb un tipus de gent que no va a les escoles religioses.
Per què va triar la Mina?
Perquè hi havia una barreja de nanos molt diferents a l’escola. A mi em seduïa crear una escola nova amb gent diferent i introduir una pedagogia activa, en què l’infant sigui el protagonista.
Què va aprendre amb la seva experiència de professor al barri?
Els nanos de la Mina m’han fet aprendre més que la universitat. Allà ensenyaven conceptes i aquí sobreviure a les dificultats. Puc explicar-te algun exemple?
Endavant.
Hi havia molts nois que fugien de l’escola. Jo explicava matemàtiques o geografia, per exemple, però tenien molt poca capacitat d’abstracció sobre els conceptes, la qual cosa dificultava molt l’aprenentatge a través del sistema establert. Aleshores vam crear un taller de fusteria, tot i que jo sóc un manasses. Allà podíem ensenyar matemàtiques a través, per exemple, de construir una gàbia per a un ocell o un colom. Els nois volien quedar-se més estona quan acabava el taller! Al cap i a la fi, la base de la pedagogia és mirar el nen i centrar-se en allò que li interessa.
Suposo que tenia alumnes amb conflictes a casa.
Sí, en recordo un, ara mateix. Un noi de 13 anys va plantar cara al seu pare, que era alcohòlic i colpejava la mare. Un dia el pare li va clavar una pallissa i l’endemà el noi va venir enfurismat a l’escola. Em va dir hijo de puta i hi va haver un silenci de gairebé dos minuts a classe. Aleshores, en veu baixa li vaig preguntar si jo li havia faltat al respecte alguna vegada. Li vaig repetir unes quantes vegades fins que li vaig preguntar en veu alta i em va dir que no. Li vaig dir que si jo no li havia faltat mai al respecte, ell no em podia menysprear a mi. Just després vaig reprendre la classe. Va acabar el curs perfectament sense causar cap més problema. Si no saps llegir la realitat d’una víctima, no pots educar. No pots deixar passar un insult, però s’ha de saber gestionar.
En aquest sentit, després de la mort de Franco hi havia moltes expectatives dipositades en un canvi de model educatiu. Després de 40 anys quin és l’estat de la realitat educativa actual?
Pitjor.
Per què?
La Transició va ser un desordre pel que fa al control sobre alguns àmbits, com l’educació. Però a mesura que el poder s’estabilitzava, tornava a controlar-ho tot. Ara que no hi ha feina, a més, l’escola deixa de ser un ascensor social. Abans, estudiar era sinònim de trobar feina ràpidament. Ara no. Aquí hi ha un absentisme escolar brutal perquè els alumnes veuen que les coses que explica el mestre no els serveixen per res. Veuen com els que no han estudiat i s’han ficat en certes màfies van amb Mercedes, mentre els que han estudiat no troben feina.
Un cop repassada la seva trajectòria com a mestre, passem a la d’activista. Bé, li agrada aquesta etiqueta?
Bé… És una paraula molt tòpica.
El seu activisme consisteix a traslladar l’educació al carrer?
Completament. L’educació no es fa a l’escola. L’escola ensenya coses, que moltes vegades no serveixen per a res. El més important en l’educació és saber qui ets. Nosaltres vam eliminar els llibres d’Història i fèiem investigar els alumnes sobre la seva vida i els seus orígens. Havien de ser el centre de la seva pròpia història. Explicaven la vida dels seus avis amb un orgull… Era impressionant!
I vostè guarda totes aquestes històries, oi?
I tant! Tinc milers de fotos i gravacions. A l’Arxiu Històric tenim molta informació que no consta enlloc i és interessantíssima per veure la lluita per la dignitat del barri.
Quin va ser el detonant que el va fer traslladar l’educació al carrer?
No va haver-hi una sola causa. A mi m’interessava que els nanos fossin crítics amb la realitat i lluitadors. Això no es pot fer amb discursos. Si no, no hauríem aconseguit fer la nostra primera vaga general el 22 de març de 1978, per exemple. Tots els comerços van tancar i els nois estaven al carrer portant pancartes al costat dels seus pares i avis. Això és més educatiu que parlar de les revolucions obreres del segle XIX. Això és una teoria, la vaga general va ser una experiència.
Això, al cap i a la fi, és empoderar la gent, no?
Sí. Si algú està en una situació precària, se l’ha de fer poderós i, mentrestant, estar al seu costat donant-li suport. Quan totes aquestes persones esdevenen una xarxa, aquesta té molt poder.
Suposo que és difícil, però quin balanç fa de tants anys de lluita veïnal a la Mina?
Bé, doncs després que als anys 80 es trenqués l’Associació de Veïns i anys després passés el mateix amb La Permanent, van quedar reductes de diferents entitats. Ara bé, quan el Consorci de la Mina va iniciar el pla de transformació del barri l’any 2002, vam crear la Plataforma d’Entitats Veïnals.
De la qual vostè n’és portaveu.
Sí, però jo no he creat res. En qualsevol cas, des que el Consorci va rebre els diners de la Unió Europea per transformar el barri, ja no ens necessita. Ara fa més d’un any que no ens reunim amb el Consorci ni l’Ajuntament. No ens volen veure.
Creu que el premi Joan XXIII pot ajudar a revertir aquesta situació?
El premi servirà per contextualitzar tot el que s’explica de la Mina. Han passat coses molt greus últimament i una bona notícia que permeti als joves i nens expressar els seus desitjos de futur, pot servir per aglutinar el barri. Tenim una oportunitat que no podem deixar perdre.
Una oportunitat d’empoderar la gent de nou?
Sí, i això s ‘aconseguirà tard o d’hora. Quan hi ha necessitats la gent s’uneix. La gent no és tonta.
Després d’un any sense reunir-vos, l’alcalde parlarà en l’acte d’entrega del premi. Què li agradaria que digués?
El que vulgui. No vull que digui res que no pensi. No se sentirà còmode perquè li retraiem moltes coses com a responsable polític.
Com ara?
L’opacitat de l’Ajuntament i el Consorci, l’abandó del bloc Venus… Si s’abandona la Mina, acabarem morts de fàstic. I més ara quan han empoderat a qui no s’havia d’empoderar, com els vigilants de diverses zones… Hi ha coses que són legals però representen un crim social.
