L’aplicació que ha posat en marxa [email protected] per detectar incidències a la via pública. Arxiu

[email protected], Xarxa Ciutadana de Llefià, va néixer l’any 1999 en un moment en el que l’accés a les tecnologies de la informació estava acotat a les comunitats universitàries i empresarials i poc accessible al ciutadà, amb l’objectiu de fomentar i popularitzar el coneixement i l’ús de les noves tecnologies al barri per tal d’integrar-lo a la societat de la informació, i de retruc promoure la vida associativa del barri. “Vam detectar que com a mínim havíem de trencar dues barreres, en primera instància”, assegura un dels portaveu de [email protected], Óscar Sanz.

D’aquesta manera, el col·lectiu es qüestiona en quin sentit es repartirà la propietat de les infraestructures i el seu potencial comercial una vegada les operadores de comunicacions van veure que podien explotar controladament per augmentar les seves taxes de beneficis. Aquest fet dificultava enormement l’accés de la majoria de gent que havíem i encara avui hem de pagar un peatge econòmic important per fer ús de les infraestructures. Val a dir, que originalment el moviment de xarxes ciutadanes, freenets, va sorgir focalitzat en replicar infraestructures de connexió, per exemple, mitjançant la disposició de bateries de mòdems que possibilitaven compartir les poques connexions existents a Internet i fer-les més assequibles als ciutadans. En la seva evolució posterior amb la popularització de l’accés, motivada en gran mesura per convertir Internet en un canal comercial, les xarxes ciutadanes van passar a treballar aspectes més amplis com la democratització en l’accés, disseny de noves formes de cooperació i participació ciutadana, foment i difusió del coneixement i l’activitat local.

En l’actualitat, la propietat del mitjà físic és a dir, de les xarxes de connexió en les seves diferents variants: adsl, fibra òptica, wifi, wimax, satèl·lit…, per part de grans companyies de telecomunicacions que tenen un comportament d’oligopoli, continua essent un factor d’exclusió, doncs la gran majoria social no son els propietaris del mitjà, creuen que és necessari que es consideri com un dret ciutadà l’accés gratuït a les infraestructures (a l’estat espanyol el 51% de les llars tenen accés a Internet enfront al 96% de Finlàndia on és considerat un dret bàsic), garantit per les administracions públiques o per alternatives autogestionades o amb la participació dels ciutadans i les seves organitzacions, com per exemple alternatives incipients com el projecte guifi.net per a bastir xarxes sense fils de caràcter lliure.

L’altra barrera fa referència al procés d’alfabetització digital, on lleis de propietat intel·lectual amenacen greument la llibertat, l’accés i la difusió de les idees i coneixements i dificulten encara més les tasques per minimitzar l’analfabetisme digital. A més d’escapçar la creativitat, la reutilització de coneixements i amenaçar els pocs espais de participació, trobada, transferència de coneixements i noves iniciatives, intentant que els moments de socialització estiguin contínuament mercantilitzats.

Tot i tenir dispositius amb moltes capacitats tecnològiques, que s’abarateixen els costos dels mateixos, i que potencialment són eines que ens poden ajudar a tenir un nivell general més alt de coneixements i informació a la vegada que ens faciliten la cooperació, la realitat mostra que l’ús al que s’indueix en un gran percentatge, és unidireccional en l’àmbit de l’entreteniment comercial i individualitzat que va inundant la xarxa i els hàbits dels usuaris, com si es volgués retornar el coneixement al monestir o a l’acadèmia però no a la pública, si no a en l’ambient més acadèmic.