Una de les pel·lícules de l’estiu ha estat “Super 8”, de J.J. Abrams. El film s’ha endut molts elogis, en bona mesura per la seva perícia a l’hora de recrear l’esperit de la dècada daurada del cinema familiar, els 80. Analitzada fredament, “Super 8” no aporta res de nou a un gènere que fa vint anys ens va deixar joies com “E.T.” o “Los Goonies”. Però, amb aquesta cinta, Abrams aconsegueix regressar-nos a un època en la qual anar al cinema era deixar-se sorprendre. Si tenen més de trenta anys recordaran la sensació viscuda al veure “Tiburón”, “La Guerra de las Galaxias” o “Regreso al Futuro” per primera vegada. Les sales de cinema estaven plenes de gent bocabadada. Ara feia temps que no es veia això, i Abrams ens ha tornat la capacitat de sorpresa.Però Abrams és un trampós, ja ho vam veure a “Perdidos”. “Super 8” és, a priori, una pel·lícula per a nens, però hauran notat que no és precisament als més menuts a qui més els ha agradat. Per què? Perquè l’única manera de recuperar la innocència del públic és fent-lo viatjar en el temps, tornar-lo als 80. I per tornar als 80 s’han d’haver viscut els 80. En un moment de la pel·lícula, un jove li parla al sheriff del poble del seu walkman, i el policia pensa que tot plegat són coses de joves. Mentre jo veia aquesta escena, a la butaca del costat una nena d’uns deu anys li preguntava al seu pare què era un walkman. El pare li explicava. Però per a aquella noia un walkman no era res més que una andròmina antiquada, mentre que pel seu pare era un símbol de llibertat i afirmació personal. Aquella escena havia tornat el seu pare als 80, i també a mi. I tots dos vam mirar bocabadats la resta de la pel·lícula. La nena no va tornar enlloc, va pensar que tot plegat eren coses de vells, i es va passar la resta de la pel·lícula enganxada al seu smartphone.
