El Barcelonès Nord encara manté més d’un centenar de símbols franquistes visibles als carrers, segons el cens de simbologia franquista elaborat pel Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. La majoria són plaques col·locades en habitatges de protecció oficial construïts per l’Instituto Nacional de la Vivienda del règim, que mostren el jou i les fletxes de La Falange, encara que també n’hi ha d’altres tipus, com per exemple una tomba al Cementiri Municipal Sant Crist de Badalona.
Però més enllà dels símbols, l’herència de la dictadura es manté a la comarca en diferents àmbits 40 anys després de la mort de Franco, el 20 de novembre del 1975.
URBANISME CLASSISTA
Continuant amb aspectes físics i visibles, l’urbanisme actual de ciutats com Badalona, Santa Coloma o Sant Adrià representa una herència directa del franquisme. “Als anys 60, durant el desarrollismo, es van fer construccions sense cap ni peus que han deixat petjada”, assegura l’historiador badaloní, Emilio Ferrando. Per exemple, Ferrando assenyala la construcció de l’autopista que divideix Badalona o el disseny de barris com La Salut i Llefià o el de Fondo a Santa Coloma, que encara avui tenen greus problemes d’accessibilitat. “Fa anys en una universitat americana estudiaven l’urbanisme de Santa Coloma com un exemple a evitar”, explica Ferrando.
En aquest sentit, l’historiador Jose Miguel Cuesta, nascut a Llefià, assenyala que el franquisme va apostar per un urbanisme massificat i especulatiu. “En barris com La Mina, Pomar o Sant Roc, l’Obra Sindical del Hogar va basar-se en el classisme, concentrant barraquistes i nouvinguts en zones mancades d’infraestructures”, apunta. “Un sistema urbanístic pot afavorir la convivència oberta o la creació de guetos. En casos com el de la Mina, el règim va optar per la segona opció conscientment”, afegeix Ferrando.
FRANQUISME SOCIOLÒGIC
Tot i la importància de les barreres físiques que el Barcelonès Nord ha heretat de l’urbanisme franquista, hi ha molts altres elements intangibles que també conformen aquesta herència. Són aquells que es poden englobar dins el concepte de franquisme sociològic.
“El model de persona que volia imposar el franquisme era el d’un individu d’ordre, conservador, cec i mut. En el cas de les dones, encara més accentuat”, afirma Ferrando. “D’això n’hem heretat bona part del masclisme actual, així com la por a parlar obertament de la nostra ideologia”, argumenta. L’historiador detalla la seva premissa i explica la història d’una família que, recentment, es negava a reconèixer una neboda seva afusellada a Badalona durant el franquisme. “Encara pensaven que si l’havien matat, alguna cosa dolenta hauria fet”, explica.
A l’altre cantó de la balança, Cuesta considera que la lluita veïnal antifranquista ha quallat en bona part dels barris del Barcelonès Nord, ja que molts han mantingut la seva identitat. Una identitat, però, que el règim franquista va intentar anihilar. “La dictadura va intentar crear una xarxa clientelar d’associacions veïnals vinculades al règim”, explica Cuesta. Una pràctica, assegura, que en democràcia també l’han utilitzat, salvant les distàncies, “partits com el PP o el PSC, que han intentat crear el seu propi teixit associatiu al Barcelonès Nord”.
Sigui com sigui, l’herència franquista a la comarca va més enllà del que és visible i això és, segons els historiadors, el que fa tan difícil eradicar-la. “Les mentalitats costen molt de canviar”, conclou Ferrando.
