46 col·legis electorals i 18 candidatures no van ser suficients per motivar l’electorat a anar a votar. Tampoc la crisi aguda que encara arrosseguem ni els problemes de civisme o la manca de problemes de civisme que pateix la ciutat. És cert que l’índex de participació va créixer sis punts respecte les eleccions del 2007 (de 46% al 52%), però em resulta molt trist que els mitjans de comunicació ens n’alegrem de que s’ha incrementat la xifra de votants, quan la realitat és que la meitat dels badalonins i badalonines no van exercir el seu dret a vot. Per ser exactes, 74.607 ciutadans van preferir diumenge passat quedar-se al sofà, anar a la platja o simplement no votar perquè no estan d’acord amb cap partit polític que es presentava. Ja vaig dir en la columna del número passat que trobava providencial exercir aquest dret, i no només en aquests comicis, sinó sempre. Per sort sóc fill de la democràcia, i això vol dir que puc votar des dels 18 anys; però tant la meva família com l’escola m’han fet veure el gran privilegi que és poder exercir aquest dret. Sé perfectament que la democràcia no és la panacea, i que hi ha massa taques negres com per afirmar que vivim en un model de societat idíl·lic, però si algú coneix un de millor que me l’ensenyi. Em sorprèn la gent que es posa les mans al cap quan sent que invalidaran Bildu (sortosament s’ha presentat amb uns resultats excel·lents), però que després arriba el torn de desplaçar-se cent metres per introduir una papereta en una urna i troba qualsevol excusa per no fer-ho. Davant d’aquesta fet (més preocupant a Catalunya que a Espanya, on la mitjana de participació va rondar el 65%), em pregunto si la gent que es queixa i no vota però tampoc intenta fer res per canviar la societat -i la ciutat on viu- és realment feliç. No seria més fàcil intentar esforçar-se per millorar la situació? Parafrasejant Kennedy, convido els lectors a que reflexionin: “no et preguntis què pot fer Badalona per tu; pregunta’t què pots fer tu per Badalona”.

WhatsAppEmail