Equips de futbol publicitant apostes. Anuncis als mitjans fomentant el joc. Sales de bingo i casinos per tot arreu. I, mentrestant, a Sant Adrià un cop a la setmana l’associació Jugadors Anònims celebra una reunió a la parròquia de Sant Joan Baptista per donar eines a persones ludòpates i permetre’ls així abandonar la seva addicció. El que pateixen, la ludopatia, és una malaltia, i saber-ho és el primer pas per sortir-se’n, asseguren.
Així ho expliquen a Línia Nord dues persones participants en les reunions que l’associació fa a Sant Adrià. El Josep, per exemple, havia fet diverses sessions amb psicòlegs titulats, “però no hi havia manera d’aturar-ho”. “Tal com en sortia, me n’anava a jugar”, explica. Així que li van recomanar Jugadors Anònims. Aquí, amb “persones corrents que parlen des del cor i des de les seves experiències”, sí que ho va poder frenar. Que acceptés la malaltia i no s’hi resignés va ajudar-hi. No va pensar “ja mai més no podré jugar, quina merda de vida!”, sinó “aquesta és la manera d’aprendre una forma de vida sense jugar”, relata.
Un altre cas és el del Juan. Va a les reunions des del 1990 i no va poder desenganxar-se del joc fins al 2001, després de diverses recaigudes. Explica que el treball en grup li ha permès reviure després d’haver tocat fons. “Va arribar un moment en què em mirava al mirall i hi veia un monstre”, recorda. A les reunions hi ha un moderador i cada assistent té un temps limitat per compartir les experiències que vulgui amb els seus companys. Tot s’emmarca en la teràpia dels 12 passos. “El primer és admetre que estàs malalt”, explica el Juan. A partir d’aquí, les següents passes endavant les marca la capacitat de cada persona d’acceptar el suport i l’ajuda externa. “La solució no és només la força de voluntat de cadascú, cal compartir l’angoixa”, diu.
COM UNA DROGA
Es tracta d’una malaltia per a tota la vida, que cap pastilla ni cap tractament pot curar. I com explica el Josep, “igual que passa amb l’alcohol o les drogues, si algú pensa que ho té controlat i compra una butlleta dels cecs, o posa una moneda a les màquines, hi acaba tornant”.
En aquest sentit, el Juan creu necessari no abandonar mai les reunions de Jugadors Anònims un cop s’hi ha anat per primera vegada. “Dius que no jugaràs més però pots tornar-hi”, afirma.
De diferències amb les altres addicions n’hi ha, principalment, dues. La primera és que ho pots dissimular. A l’alcohòlic que ha consumit, en arribar a casa li noten a la primera. A un jugador compulsiu pot ser que no se li noti res. La segona és l’acceptació social que hi ha del joc.
Treure la ludopatia a la llum és un altre dels objectius de Jugadors Anònims, una confraternitat sense ànims de lucre i independent, que té seus a diverses ciutats de Catalunya i de la resta de l’estat. Mensualment fa reunions obertes de divulgació de la seva tasca amb jugadors i experts. Diàriament combat la ludopatia.
El Juan insisteix que la principal funció de l’associació és el treball personal i grupal. “No estem en contra del joc, encara que es prohibís la gent continuaria jugant”, argumenta. Per ell, el més important és assenyalar que la ludopatia és una malaltia que pot afectar tothom. “Enganxar-s’hi és traspassar una línia vermella que no saps per què creues”, relata. Després de 27 anys considera que Jugadors Anònims li ha canviat la vida. “He vist que no estic sol, ni tampoc boig”, conclou.
Internet facilita l’addicció
però no és l’única viaSi hi ha un model de joc en creixement, és sens dubte el joc en línia. Les facilitats que dóna internet per jugar a qualsevol lloc i moment sense que ningú ho sàpiga són molt grans, i és aquesta també la via principal d’addicció entre els menors de 26 anys, segons la Generalitat. A les reunions de Jugadors Anònims hi han arribat a anar joves de 18 anys.
El Consell de l’Audiovisual de Catalunya ha demanat la prohibició d’incloure anuncis al respecte a la televisió durant l’horari protegit, així com no permetre que personatges famosos apareguin en les seves campanyes publicitàries. Però, més enllà d’això, la feina que fan a peu de carrer des d’entitats com Jugadors Anònims és indispensable.
I és que a banda del joc a Internet, les apostes o els jocs de cartes tradicionals continuen sent el motiu pel qual moltes persones contrauen la malaltia.
El Juan, per exemple, va reconèixer que era ludòpata després d’enganxar-se a les màquines escurabutxaques. “En només cinc minuts perdia els diners que portava a sobre i durant la resta del dia havia de demanar monedes fins i tot per menjar”, recorda. “Tothom sabia que tenia un problema menys jo. Acabes demanant préstecs i robant diners a la família”, afegeix.
Per la seva banda, el Josep explica que va arribar “a treure diners de la guardiola dels fills” i es penedeix que “quan havia d’estar amb els nanos, ajudant-los amb els deures o explicant-los un conte, estava jugant”.
