A aquestes alçades del partit la classe política ja m’ha convençut de que és hipòcrita quan es lamenta de la distància que actualment els separa del poble, i que les declaracions en què es feliciten quan creix la participació en uns comicis és una farsa. Diferents fets i declaracions amb què ens han obsequiat els nostres representants els darrers dies no han fet més que convèncer-me d’això. Dissabte passat els socialistes van convidar a la ministra de Defensa Carme Chacón a l’executiva local, un esdeveniment en què la política que un dia es va creure presidenciable va deixar anar algunes joies. La més destacada va ser el retret a CiU, formació a la que va acusar d’oblidar “la nació, l’himne i la bandera” quan pacta amb el PP. En certa manera té raó: en campanya la federació nacionalista es fa un fart de presumir ser el millor contrapès a la Moncloa, però a la mínima que ha tingut la oportunitat ha posat les coses fàcils als populars (en forma de pacte permanent o puntual). Tot i aquesta part de raó, creu Chacón que els ciutadans no saben qui és qui en política? Resulta que la mateixa setmana els socialistes al Congrés -inclosos els 25 diputats catalans- van votar en contra d’una moció de CiU a favor de la oficialitat del català al Parlament Europeu i van negar el traspàs del fons de competitivitat que exigeix –i mereix- Catalunya. Està clar que Chacón no s’oblida de la nació, l’himne ni la bandera del seu país: Espanya. Però no només aquests dos partits es retreuen comportaments que després posaran en pràctica. El govern popular de Xavier Garcia Albiol ja ha informat que aquest setembre no hi haurà llibres de franc pels alumnes badalonins, tal i com va prometre en campanya, i a més permetrà temporalment l’oració dels musulmans a la plaça Camaron, mentre es troba un espai alternatiu (un gestió molt més difícil del que haurien pensat des de l’oposició). Malauradament, comportaments bipolars n’hi ha per tots els gustos i partits.
