El cap de setmana passat vaig anar al cinema, i em vaig decantar per un documental que venia avalat amb un Òscar: Inside Job. Com sempre que un vol veure una pel•lícula un pèl alternativa –és a dir, que no un sigui producte típic de Hollywood- vaig haver de desplaçar-me a Barcelona, concretament als Renoir de Floridablanca. Bé, el cas és que aquest extens documental explica amb pèls i senyals i d’una manera molt entenedora -tot i l’abús de xifres i gràfiques que hi apareixen- quin és l’origen de l’actual crisi económico-financera que ens ha segrestat. Detalla les primeres mesures polítiques que ens han portat al col•lapse (gentilesa de George W. Bush) i els principals culpables de tot plegat. Durant els 110 minuts que dura, veus contrastades de l’economia mundial, com Dominique Strauss-Kahn, Raghuram Rajan o George Soros donen la seva opinió sobre la multitud d’excessos que van cometre grans bancs i agències de qualificació. Alguns dels culpables de la bola de neu que ens ha arrossegat a tots plegats a aquesta travessia pel desert també surten entrevistats, i enerva veure com queden en evidència davant les preguntes del director del film, Charles Ferguson. Però un s’enfada una mica més quan descobreix que aquests personatges que mouen els fils del món, lluny de rebre un càstig sever s’han endut indemnitzacions milionàries i altres premis, com treballar per a la Casa Blanca de l’exmessies Barack Obama. La cara dels assistents en sortir de la sala és d’incredulitat. Què podem fer els ciutadans? Per què no hi ha justícia per a les grans injustícies? Lamentablement, aquestes preguntes també ens les fem amb casos de corrupció local o nacional, i la resposta sempre és la mateixa: silenci. Com bé va apuntar el crític de cinema Carlos Boyero, el director potser pretenia fer un bon documental, però li va acabar sortint una pel·lícula de terror, digne de projectar-se al Festival de Sitges.
