Des del proppassat dilluns, els 22 centres d’atenció primària (CAP) de Girona lliuren als seus pacients una factura informativa amb el cost real del tractament prescrit, i no el que finalment acaba pagant l’usuari, que és molt menys. Ben aviat també es farà a casa nostra, Badalona. Aquesta és una de les primeres mesures aprovades pel nou titular de Salut, Boi Ruiz, i des del meu punt de vista és una d’aquelles decisions tant encertades que un cop la sents per primera vegada et preguntes: i per què no es feia abans? Primer van ser les factures de les operacions quirúrgiques que es duen a terme als hospitals públics, i ara arriba el torn als medicaments. Tot i que sigui un pas més, potser ja fem tard a l’hora de conscienciar els ciutadans del cost de les coses. Ens queixem dia sí dia també que paguem molts impostos: quan comprem tabac, posem benzina o fem la declaració de la renda, per exemple. En canvi, qui més qui menys acaba demanant més medicaments dels que necessita, es salta classes en una universitat pública o no separa el vidre del cartró a les escombraries. El govern català (i també els ciutadans) espera ara que el pacient aprengui que el sistema sanitari no és gratuït, i que si el Clamoxyl o el Nolotil li surt més barat del compte és perquè entre tots plegats estem pagant la diferència. Vivim en un sistema solidari –o incipientment solidari- en el qual les persones que cobren més paguen més impostos i els més desafavorits se’n poden beneficiar. És un dels puntals del l’Estat del Benestar, un tret distintiu europeu que en d’altres cultures, com la nord-americana, seria inconcebible. I si no volem perdre aquest dret, hem de prendre’n consciència i actuar amb conseqüència. Però no només amb els medicaments, si no en tots els aspectes de la vida. I això passa per no malmetre el mobiliari urbà; no evadir impostos; pagar quan viatgem en transport públic o no anar a l’hospital si tenim només un constipat.
