La matinada del 18 de juliol del 1936, un nombrós grup de militars va protagonitzar un cop d’estat contra la República espanyola, que va evolucionar en una Guerra Civil i va desembocar en una dictadura de 40 anys liderada pel general Francisco Franco. Tot va començar al Marroc, però a 2.500 kilòmetres de distància la reacció antifeixista al Barcelonès Nord va ser immediata, després que els militars sortissin de les casernes de Barcelona el dia 19.
A la comarca, com a bona part de Catalunya, el sollevament no va triomfar d’inici. A Badalona i Santa Coloma anarquistes, republicans i comunistes eren majoria i van fer-se amb el control de les ciutats. D’una banda, es van crear els Comitès de Milícies Antifeixistes, que es van establir com a òrgans de govern municipal. A Badalona l’Ajuntament va continuar funcionant paral·lelament, però amb molt poc poder real, sota l’alcaldia de Frederic Xifré, mentre que a Santa Coloma el consistori es va dissoldre i ERC, que governava, es va integrar al comitè, que va ser presidit per l’alcalde republicà Celestí Boada.
Mentrestant, començava la persecució anticlerical i la majoria de fàbriques quedaven sota control obrer. Molts dels amos d’aquestes fàbriques, religiosos i gent que s’identificava amb la dreta política fugien o eren executats. Començava a caminar, doncs, una revolució en resposta al cop d’estat que volia establir les bases d’un nou ordre social.
TRAJECTÒRIA OBRERISTA
“Badalona era una ciutat industrial de 40.000 habitants amb un fort moviment obrer, on la CNT era l’actor més fort i on la lluita de classes es vivia amb profunditat”, assenyala l’historiador badaloní, Emili Ferrando, per a qui l’amenaça feixista del 1936 va ser el detonant d’una revolta social que feia temps que es coïa. Potser per això el suport al cop d’estat va ser mínim. Dels trenta requetès badalonins que estaven convocats per l’exèrcit a Barcelona per donar suport a l’alçament, només n’hi van anar quatre. En canvi, molts badalonins i colomencs van desplaçar-se fins a la caserna de Sant Andreu per esclafar l’aixecament militar. “El van trobar buit i els militars amb prou feines van resistir”, explica l’historiador colomenc, Juanjo Gallardo.
A diferència de Badalona, Santa Coloma era una ciutat amb poca indústria i on la CNT tenia orgànicament poca presència. La resposta al cop d’estat, en aquest cas, va venir de la Casa del Poble. “Allà es concentrava l’anarquisme local, tot i que en molts casos els sindicalistes treballaven fora de la ciutat”, apunta Gallardo. L’historiador relata com els militants llibertaris van ocupar els locals de la Lliga Catalana del passeig Llorenç Serra per evitar la possible adhesió del partit a l’alçament.
A les dues ciutats, la CNT va repartir armes entre les seves bases. Amb elles, les patrulles de control s’encarregaven de vigilar les connexions de la comarca amb Barcelona. Els anarquistes, especialment el sector de la FAI, també va protagonitzar la persecució clerical i la crema d’esglésies com la de Santa Maria o Sant Josep a Badalona. Allà, el Comitè de Milícies Antifeixistes va tancar al calabós capellans i monges amb intenció de protegir-los, segons explica Ferrando.
Amb tot, el cop d’estat es va viure amb relativa calma, tenint en compte que no hi havia guarnicions militars a cap municipi. Tot i això, molts van decidir marxar del centre de les ciutats. “A Badalona molts anaven a Pomar o a Canyet”, diu Ferrando.
COL·LECTIVITZACIONS
Molts tampoc van anar a treballar, coincidint amb la convocatòria d’una vaga general. Quan va tornar la feina, l’organització a les fàbriques havia canviat radicalment. Totes aquelles de més de 100 treballadors van ser col·lectivitzades i van passar a control dels obrers. “A Badalona les fàbriques metal·lúrgiques van començar a produir armament”, explica Ferrando, mentre que Gallardo recorda les col·lectivitzacions de factories colomenques com Pañolerías Baró o Colorificio.
L’escola també es va convertir en camp de batalla i els comitès van apostar per l’educació com a “pilar fonamental de la revolució”, segons Ferrando, que considera que l’any 36 va néixer una escola “igualitària i de qualitat”.
Amb tot, les morts al front dels voluntaris joves que havien anat a defensar la República i l’avançament de les tropes feixistes van acabar minant la moral de la comarca i de tot el país. L’entrada de l’exèrcit al Barcelonès Nord el gener de 1939 va posar punt final a l’experiment de canvi de model social que ciutats com Badalona o Santa Coloma havien impulsat i que finalment va resultar ser efímer. Quedaven per endavant 40 anys de franquisme.
