Per a molts, anar a Can Pistraus és anar ben lluny. “A mal viatge o a la perdició”, defineix el refranyer. He sentit aquesta expressió força sovint en els últims dies i la veritat és que la faig servir irònicament quan he de visitar la casa d’uns amics. Allà vaig estar parlant sobre el conflicte d’Al Aaiun i em preguntaven quina era la meva visió com a periodista sobre aquesta problemàtica. La primera vegada que vaig sentir parlar d’aquesta zona del Sàhara Occidental era en una classe de Cultura per la Pau, impartida pel professor Vicenç Fisas, una de les persones que millor coneix el conflicte. Més enllà d’explicar-nos als alumnes les característiques d’aquesta ciutat controlada per Marroc, ens va alertar als estudiants del bloqueig informatiu d’aquestes zones.
El que va quedar-se dins aquella aula ha tornat a aparèixer a la portada de tots els mitjans de comunicació durant aquesta passada setmana amb les múltiples detencions de periodistes d’arreu. Eren allà fent la seva feina i la policia els hi va prohibir.
Comparo la seva situació amb les queixes que sovint fem els informadors i em poso a riure. Critiquem la saturació d’informació, les múltiples fonts que ens donen una mateixa notícia i les maleïdes notes de premsa que no especifiquen cap informació en concret. Fins i tot, quan ens convoquen a diferents actes ens queixem que les fonts són poc puntuals -i és cert- o que l’anunci es queda en un ‘bluf’.
Tot allò que maleïm d’aquesta professió que sempre he considerat vocacional se’ls ha tallat d’arrel als qui han volgut informar de l’acció marroquina a Al Aaiun i han estat repatriats, com si fossin delinqüents. Els han dit que tornessin a Can Pistraus i han rebut pressions per no dir ni una sola paraula del que podrien haver arribat a veure en el territori. No cal anar a Corea del Nord per trobar zones que continuen a anys llum de permetre als informadors maleir la professió.
