Mentre trec el cap per la finestra, l’aire fresc em porta cap a la recerca de la meva ciutat perduda.
Amb massa freqüència escolto a gent dient-me que Badalona és “un poble”. M’ho diuen, sobretot, barcelonins, però també gent de fora, d’arreu del país. En el to va implícit un xic de menyspreu pel que consideren una ciutat “poc moderna”.
Badalona no és perfecta, és clar. Però quina ciutat ho és? Aquests comentaris em fan preguntar sobre el concepte del “modern” d’algunes persones i sobre l’efecte que un malaltís frenesí urbanístic, d’esquena al Dalt de la Vila de Badalona –que està abandonat a la seva sort, com un gos perdut–, obra sobre els seus habitants.
Sembla que se’ns oblida que les ciutats no són solament edificis i rondes de circulació, sinó sobretot la seva gent. Penso en aquestes frases mentre l’aire, avui calentet ja de bon matí, intenta netejar el cel badaloní. Des del balcó, miro amb deteniment al meu voltant i crec comprendre per què ens acusen de poble. No hi ha edificis massa alts, malgrat la gran expansió del centre de la ciutat, una expansió vasta i plana, que et deixa conèixer tots els racons que la conformen.
Badalona no destaca pels seus centres culturals i comercials dissenyats per arquitectes famosos –amb excepcions que confirmen la regla– ni per torres amb apartaments que valen centenars de milers d’euros ni per pulmons verds sacrificats perquè uns quants privilegiats guanyessin diners a piles. Si volem ser clars, Badalona no destaca en massa res, i això ve de lluny. Els ajuntaments de Mataró, Granollers, Sabadell, Terrassa, etcètera, han sabut donar a les seves ciutats un veritable aire de ciutat. Aquí, no. I per això devem semblar un poble.
Els badalonins, els badalonins de soca arrel, els B.T.V., tenen molt clar que Badalona és l’única ciutat del món que, amb dos-cents mil habitants, té un barri de gairebé dos milions; Barcelona, per si algú està distret. El que vol dir que els badalonins tenim molt clar que som independents, i que l’autoestima rebutja de pla un hipotètic projecte expansionista del cap i casal, que Porcioles ja havia posat damunt la taula i que encara ronda. Clar que potser ja ens va bé això de ser poble. Val més ser cap de sardina que cua de lluç….
I moltes, tantes vegades, caminant pel barri del Progrés, el primer i veritable eixampla de la ciutat, una de les zones badalonines més populars i abandonades fins ara, sentint el vent calentet del capvespre, veient el cel blau intens que es va formant en aquesta hora particular en què el dia es converteix en nit, durant alguns segons em sento transportat en el temps i en l’espai. I aleshores voldria recuperar la meva Badalona perduda, la veritable Badalona de poble, encara que sigui per breus, il·lusos instants.
A mi, i acabo, ja em va bé que tinguin Badalona per un poble. El que em sap greu és que ho diguin amb menyspreu i que, segons com es miri, tinguin raó.
per Estanis Alcover i Martí
