De dretes, d’extrema dreta i comunistes. Independentistes de diferents graus i catalanistes que proclamen ser d’extrem-centre. Ecosocialistes, socialistes de tota la vida i socialistes escindits. Ciudadanos i fins i tot salvadors del Pont del Petroli. Divuit són les candidatures que es presenten a Badalona a les eleccions d’aquest diumenge. Tot l’arc ideològic (esquerra-dreta i nacionalista català-espanyol) està prou representant. Fins i tot, i com no podria ser d’una altra manera, hi concorren candidatures minoritàries que no se sap ben bé que proposen però que donen caliu i un toc de freakisme a la comtessa. A ningú no se li escapa que diumenge Badalona té una cita amb la història. Però aquesta fita, expressió màxima del sistema que hem adoptat, la democràcia, no sembla prou important per a tots els badalonins. Bona part de la població es queixa de la classe política (sovint amb raó), i els posa a tots al mateix sac (mai amb raó). Lamentem i critiquem, però alguns –molts- es mouen per millorar la ciutat, els nostres barris i en definitiva el nostre dia a dia. Estic convençut que la majoria de veïns de Badalona pensa el que alguna d’aquestes candidatures defensa, tanmateix circula un pensament que assegura que hem d’estar 100% d’acord amb el que diu un partit per votar-lo. Doncs no. M’atreviria a dir que ni els militants de base combreguen amb tot el que marca la direcció. Per tant, no és dolent no coincidir plenament amb un partit, sinó quedar-se a casa i deixar que sigui la resta de veïns qui decideixi qui governarà la ciutat on vius. Pots votar un partit, en blanc o nul (i aprofitar per escriure allò que vols a la papereta). I si no t’agrada cap partit pots implicar-te en el gran i complex teixit associatiu que té Badalona, i no només ara, sinó durant tot l’any. Això també és fer política. El que un no pot fer és quedar-se al sofà i remugar durant els propers quatre anys: “veus què et deia?”.
