Actualment, les dificultats d’accés a l’habitatge són un element decisiu del risc d’exclusió social i accentuen la situació de pobresa; són una mancança que patim molt clarament i que costarà anys de revertir, si hi ha voluntat política. Revertir aquesta tendència ha de comportar necessàriament transformar l’urbanisme en política social urbana, especialment en matèria residencial, i que consideri l’oferta d’habitatge de manera que afavoreixi la diversitat socioeconòmica tant en la morfologia del territori com entre el seu veïnat més proper (en finques i entre finques). Perquè a favor de la cohesió social és molt important concebre les polítiques urbanes considerant la pluralitat de perfils socials, per tal que, d’una banda, es promogui la inclusió residencial del conjunt dels residents i, de l’altra, es controlin les tendències tant a la gentrificació com a la segregació, això és, que hi hagi territoris (barris, municipis) que acabin contenint una població homogènia en termes de posició socioeconòmica.
Ara bé, quan parlem d’habitatge, de les condicions d’assequibilitat i d’adaptació a les diferents situacions de vida de les persones i famílies relacionades amb la residència, hem de parlar d’un bé d’abast públic i desterrar per sempre més la idea que en polítiques d’habitatge ens adrecem exclusivament a aquell sector de la nostra societat que necessita alguna mena d’atenció o d’acompanyament social. A mi em sembla que és disparar-se un tret al peu adjectivar l’habitatge com a social. Hem arribat al punt de considerar que ho és tot aquell que no ha estat proveït pel mercat segons les condicions de l’oferta immobiliària a l’ús. Així, les promocions d’habitatge protegit (HPO) també s’acaben qualificant de socials, tot generant una gran confusió, ja que l’HPO és un recurs residencial originalment pensat per facilitar l’assequibilitat de l’habitatge a aquelles persones i famílies que se’l poden pagar, però a uns preus raonables i ajustats a la renda mitjana disponible. Per tant, la perspectiva hegemònica en la política social d’habitatge és errònia en el punt de considerar que es tracta d’un recurs que s’aixopluga en les necessitats d’atenció pròpies del sistema de serveis socials. El plantejament ha de ser un altre: concebre la política social d’habitatge com un pilar de l’estat del benestar, com un recurs públic d’accés a una vida autònoma a favor de les majories socials que, en l’actual problemàtica residencial, es troben condicionades per l’especulació característica del mercat immobiliari. Oi que no se’ns acudiria adjectivar com a social l’educació o la sanitat públiques? Aleshores tampoc hem de qualificar de social tot l’habitatge que es produeix sota el dret abstracte de gaudir d’una llar.
A mi em sembla que és disparar-se un tret al peu adjectivar l’habitatge com a social
Una altra qüestió és abordar les problemàtiques específicament socials de les precarietats que irremeiablement es combinen amb dificultats sobreafegides per disposar d’una llar o per mantenir-la. En són exemples fefaents la pobresa, la manca d’adaptabilitat dels recursos residencials per a persones amb discapacitat o les vides trencades per itineraris d’exclusió originats en les situacions o causes que siguin. Posem per cas: les ruptures familiars, la violència masclista o els problemes greus de salut desestabilitzen integralment vides i, per tant, també la possibilitat de mantenir una llar amb seguretat. És per atendre aquesta mena de situacions que convé disposar de recursos residencials estables i suficients que donin cobertura a les necessitats socials, sigui per a períodes establerts fins que no es recuperin les condicions d’autonomia o bé de manera permanent, perquè també passa que hi ha persones i unitats de convivència que difícilment adquiriran autonomia. Però, i aquesta és la idea que vull fixar, aquí sí que clarament parlem d’habitatge des de la perspectiva de l’atenció social. Es tracta d’un subgrup de recursos públics i associatius en el marc d’una política social d’habitatge que ha de poder donar resposta a totes les necessitats socials, des de les més majoritàries, accedir a un habitatge per viure sense que el manteniment d’aquest signifiqui un malviure, fins a les més particulars, quan s’ha d’atendre, sigui conjunturalment o permanentment, una situació de risc social.
