Foto: Judit Andreu/UE Sant Andreu
“L’única espina que tinc de la meva etapa com a jugador és no haver aprofitat la temporada en què em vaig entrenar amb el primer equip del Barça, amb Bobby Robson a la banqueta i Ronaldo Nazário com a estrella. Em va faltar ambició”, se sincera Xavi Molist (Girona, 1977), actual entrenador de la UE Sant Andreu.
Vist amb perspectiva del temps, per què creus que et va faltar ambició?
Per mil factors. Potser no m’alimentava bé ni descansava prou. Si en aquell moment hagués fet les coses bé, potser no hauria jugat al primer equip, però és possible que hagués competit uns anys a Primera Divisió. Mai ho sabré.
En aquell Barça hi havia Juan Antonio Pizzi, que venia de ser Bota d’Or europeu i va saber triomfar com a suplent de luxe.
Quan Pizzi sortia, sabies que podia passar qualsevol cosa perquè s’hi deixava la pell. I jo també era així tant de titular com de revulsiu. El més difícil per a un jugador és acceptar el seu rol. Després del primer curs a l’FC Cartagena, el seu director esportiu creia que jo volia marxar perquè, tot i jugar molt, no era titular i venia de ser-ho en un CD Castellón que havia pujat a Segona Divisió. Jo volia continuar treballant per millorar la meva situació i créixer. L’any següent ja sortia a l’inici.
Has tingut sempre una tolerància alta a la frustració?
No m’agradava ser suplent, però no abaixava els braços. Si un jugador s’entrena empipat perquè no juga, el perjudicat és ell. Si fa una pràctica excel·lent, estarà més a prop de ser titular.
Què penses quan veus vídeos teus com a jugador?
Quan estava a punt de retirar-me, vaig repassar el partit del meu debut a Segona, amb el Barça B i contra l’Alavés… Vaig pensar que era molt dolent! Tenia només 18 anys. Amb el temps, vas aprenent a jugar de veritat. Quan comences, desconeixes molts perquès. Ara he vist molt futbol. Potser un diumenge juguem a les 12 del migdia i a les cinc de la tarda ja he repassat el matx. La meva visió ha canviat molt.
Quina mirada té el jugador o la jugadora?
La seva. Quan era jugador i havia marcat un gol, pensava que havia jugat bé i potser ho havia fet molt malament. Si li dius alguna cosa dolenta a un esportista, gairebé sempre pensa que estàs equivocat. I tu, com a director del grup, ho fas pel seu bé i el del col·lectiu.
“Al CF Badalona m’entrenava tres cops al dia per recuperar-me de la meva pitjor lesió”
Et vas retirar a la UA Horta.
Va ser el curs 2013-2014 i hauria penjat les botes al desembre perquè, encara que m’encantés l’adrenalina dels partits, tenia més ganes de continuar entrenant el juvenil del club que d’entrenar-me durant la setmana. Ja no gaudia fent-ho. El tècnic em va demanar que em quedés per ajudar l’equip i m’hi vaig deixar l’ànima. Quan ja m’havia retirat, em van donar el timó del primer equip a falta de dues jornades, per salvar la categoria, i ho vam aconseguir guanyant el Manresa i el Vic. El curs següent vam ser tercers i l’altre vam pujar a Primera Catalana.
És quan reps la trucada del CE l’Hospitalet.
Sempre canvio per millorar i a la UA Horta entrenàvem tres cops a la setmana i l’Hospi m’oferia ser més professional i fer-ho a les quatre de la tarda i cinc dies.
Et van cessar el segon curs després de sumar 5 dels últims 18 punts possibles.
Correcte, però cal pensar quins van ser els rivals i que només estàvem a tres punts del primer, la UE Llagostera. La següent jornada ells descansaven i nosaltres jugàvem contra el FC Martinenc, a qui havíem superat a la primera volta per 11-0. No em van deixar l’oportunitat de continuar el repte.
Quan el passat 28 de febrer vas firmar com a entrenador de la UE Sant Andreu arribaves a un club que havia tingut quatre tècnics en 399 dies. Com et vas trobar el vestuari?
Els jugadors no creien que fos possible assolir la classificació per als play-offs. Vaig intentar transmetre’ls tranquil·litat i canviar alguns conceptes, sobretot en defensa. Vam tenir un punt de sort guanyant el CF Peralada al debut i vam encadenar quatre victòries consecutives. Els resultats van servir per multiplicar la confiança.
Quins són els teus propòsits més immediats aquest curs?
Recuperar els lesionats i continuar millorant cada dia. Les lligues es guanyen o es perden al final i hem d’intentar arribar molt bé al darrer tram. La plantilla està compensada. Amb tots sans serà complicat fer la convocatòria.
Al CF Badalona vas patir la teva única lesió greu.
Una doble ruptura del tendó d’Aquil·les de la cama esquerra. Quan m’estava recuperant, me’l vaig tornar a trencar. La lesió em va ensenyar a ser més pacient i a treballar molt més, perquè m’entrenava al matí, al migdia i a la tarda. Hi havia dies que podia córrer tres voltes al camp i potser l’endemà no podia ni caminar. Va ser duríssim.
